No, no és que els intèrprets de La mala dicció no vocalitzin bé, s’embarbussin o s’equivoquin en interpretar el text de Jordi Oriol. Precisament d’això es tracta. De jugar amb les paraules, fent tombarelles i malabars lingüístics per oferir-nos una particular i divertida adaptació de Macbeth.
La mala dicció és una versió lliure de Macbeth que juga amb les paraules
Per posar-la en context, La mala dicció és una de les peces de La trilogia del lament, una versió lliure de les obres de Shakespeare, escrites per Jordi Oriol, produïdes per Indi Gest i dirigides per Xavier Albertí. El 2021 es va estrenar al Grec i el 2022 la vam poder veure al Teatre Lliure junt amb les dues obres que completen la trilogia: La caiguda d’Amlet basada en Hamlet i L’Empestat que barreja La tempesta de Shakespeare amb La pesta d’Albert Camús.
Aquesta adaptació de Macbeth s’allunya força de l’obra original. Costa de reconèixer tot i que manté paral·lelismes en l’argument, els personatges i la simbologia, com la presència de la sang, o la foscor de l’ambient que trenquen els focus de llum. Més que una (per)versió com la defineix l’autor, jo diria que es tracta d’una (di)versió a partir de la paraula. El resultat és una obra que fa passar molt bona estona.
Quan fa que no fem un clown?
Sinopsi: “Som sota els efectes d’un encanteri, encegats pel capital-istme actual entre el de dalt i el de baix, entre el bé i el mal – que ens ofereix el poder i la il·lusió de llibertat. Dominats i eternament insatisfets, abusem del poder i excedim l’autoritat creant crims innombrables que han dut al món al límit del col·lapse. Destruït el món natural, ens queda el del llenguatge. Ens ha calgut una maledicció per haver portat la mà a l’addicció. Una al·legoria sobre el poder de la paraula i el deliri de la imaginació” (dossier de premsa).
Les ànsies de poder és el tema central de l’obra
De fet, el tema central de La mala dicció és el mateix que el de Macbeth: les ànsies de poder, els obstacles que impedeixen arribar-hi i allò que som capaços de fer per aconseguir-lo. Tancar a la presó l’esquifida i esquelètica ètica, decapitar el terror, aniquilar les pors i, de pas, també les paraules?
Els personatges de La mala dicció també són diferents. En Marc (Jordi Oriol) és ambiciós però alhora poruc i necessita de l’empenta de la seva parella Beth (Paula Malia) per lluitar pel poder. Ella és més astuta i amb menys escrúpols però també capaç de perdre el cap pel desig de tenir un fill. Compten amb l’ajut incondicional, sovint rebufant, del joglar Seitó (Carles Pedragosa) que ha d’executar totes les accions perquè Marc i Beth arribin al poder.
Un text enginyòs i grans interpretacions
Unes grans interpretacions de Paula Malia, Jordi Oriol i Carles Pedragosa. No només per la complexitat del text en vers i els nombrosos jocs de paraules que conté sinó també per la rapidesa en què el diuen. Deu ser difícil no equivocar-se simulant precisament equivocar-se. La interacció entre Marc i Beth es basa en els àgils i enginyosos diàlegs en què també participa Seitó. Aquest complementa amb els monòlegs que li permeten fer si compleix correctament les ordres rebudes i acompanya el text amb la música de l’acordió.
Però, com deia a l’inici d’aquesta ressenya, La mala dicció és un joc de paraules que comença amb el propi títol de l’obra que evoca la maledicció que tres bruixes llancen al jove Macbeth quan li auguren que un dia serà rei. O en el nom dels protagonistes Marc i Beth (MarcBeth) per posar algun exemple.
Vinga Beth, no et facis la ce trencada
Una vistosa i encertada posada en escena
Si els enginyosos jocs de paraules i les divertides interpretacions fan riure, la posada en escena enlluerna. Mai millor dit. Fent un símil amb el conte d»Alícia al país de les meravelles» podem dir que ens trobem davant de «MarcBeth al país dels lluentons» (negres). Aquests brillen amb intensitat tant en l’esplèndid vestuari dels tres protagonistes, barret de bruixa/bruixot inclòs, com en la gran cortina posterior que cau a l’inici de l’obra mostrant un rerefons vermell i puja lentament fins acabar la funció.
Destaquen també els dos grans instruments musicals – que no havia vist mai – i l’acordió que toca Pedragosa per acompanyar les interpretacions, els cants i algun que altre so també difícil d’identificar. En resum, una escenografia un punt recarregada com tota l’obra – sense que això sigui negatiu – que fa que La mala dicció oscil·li entre la màgia dels contes infantils i el surrealisme més agosarat.
Si hi ha alguna cosa que ens queda clar després de veure La mala dicció és el gran poder de les paraules i com aquestes són capaces de crear una nova realitat. Qui gosaria anar contra elles? Jo no. No fos cas que caigui sobre mi una maledicció eterna.
- El que més m’ha agradat: els jocs de paraules del text de Jordi Oriol, les grans interpretacions de Paula Malia, Jordi Oriol i Carles Pedragosa i l’original posada en escena.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.
