La nit dels mons és la nova proposta del Teatre Tantarantana. Una comèdia esbojarrada que ve de la mà de la Cia Sargantana i que juga amb el metateatre per convidar-nos a un viatge interdimensional, al més pur estil Marvel. De la mà dels tres personatges, viatjarem pel multivers per trobar-nos amb diferents realitats paral·leles i diferents (i surrealistes) mons possibles.
La nit dels mons, un viatge per un multivers teatral
L’obra comença a una sala d’assaig. Una companyia està a punt d’estrenar Hamlet i tot l’equip treballa a dojo per intentar aconseguir una estrena triomfal. A sobre de l’escenari veiem a una actriu i a un director molt perepunyetes que corregeix cada dos per tres la seva actuació. Estan nerviosos; aquesta nit, és l’estrena oficial. Un joc de metateatre molt divertit on veiem els nervis, les emocions, la il·lusió i la por que fa estrenar una obra de teatre.
Però, de sobte, s’activa la ràdio i, tal com va passar amb la transmissió de “La guerra dels mons”, el locutor ens informa que una suposada invasió extraterrestre està arribant a la Terra. A partir d’aquí, comencem a viatjar a diferents multiversos, trobant-nos en la mateixa escena, però amb un altre context: a l’estil Harry Potter, a l’estil Pokémon, a l’estil superherois, etcètera.
Una bona idea, però una execució irregular
La idea de la qual parteix La nit dels mons és molt original i divertida. Amb la protagonista, anem fent salts en diferents realitats paral·leles, repletes de referències culturals i cinematogràfiques. Però, quan fa deu minuts que fem salts, el ritme s’estanca. I és que a la trama no passa res més que anant saltant de món en món. Curiós, sí, divertit, també, però el contingut de l’obra decau.
Cap a la meitat, s’incorpora un conflicte amorós que procura, precisament, dotar de contingut l’obra. Però aquest gir és massa forçat, inversemblant i poc interessant.
La intenció de la companyia era parlar sobre el món de l’artista, del teatre, i de manera metafòrica, veure com funcionaria en altres mons. Però, al final, queda més aviat com un experiment teatral, un divertimento, que no pas com un acte de reflexió. La protagonista intercala algunes reflexions a l’obra, intentant dibuixar aquest missatge, però queden totalment desapercebudes i menjades pel format i pel ritme de la proposta.
En definitiva, La nit dels mons és una proposta sorprenent, que comença molt bé, amb tocs d’humor originals i divertits i un joc metateatral molt interessant. Però, no es desenvolupa del tot bé: li falta connexió entre escenes, li falta un argument real i profund (no la història d’amor que apareix de sobte). Al final, queda com un compendi d’escenes esbojarrades sobre diferents mons possibles, sense cap fil conductor.
- Allò que més m’ha agradat: El joc meteatral de l’inici. Presenta molt bé els assajos i el “backstage” de les companyies.
- Allò que menys m’ha agradat: No hi ha un fil narratiu clar. S’acumulen idees i situacions i, al final, no saps ben bé què estàs veient.
