La Presència torna a Barcelona després d’una temporada de gira per tot el país. Es tracta d’una comèdia amb tocs de suspens que té un punt de partida clàssic però efectiu: una masia aïllada, una tempesta i la mort del pare de família, el Climent.
La Presència, una comèdia de por que té tots els ingredients per mantenir la nostra atenció
A la masia familiar, el Climent està terminal. Els seus dos fills estan vetllant al malalt esperant el desenllaç fatal; mentre arriba, el pare es comunica amb els seus fills mitjançant una campaneta que fa sonar cada vegada que necessita quelcom.
A fora, la pluja i el fred ho ocupen tot. La masia comença a quedar aïllada rere un temporal que no se sap quan acabarà. En aquest ambient tan inquietant, truquen a la porta: és la metge del CAP (Anna Sahun) que ve a visitar al malalt. Puja a visitar-lo i, quan baixa de nou, anuncia que el pare acaba de morir.
Però el so de la campaneta trencarà aquest ambient de dol i calma, per endinsar-nos en un ambient molt més obscur, tenebrós i fosc. Qui ha fet sonar la campana? I com?
Un guio exquisit, ple de girs i on totes les peces encaixe
A partir d’aquí, assistim a un guio exquisit, on cada peça encaixa amb una precisió mil·limètrica. A diferència d’altres comèdies de girs, aquí totes les incògnites es resolen de manera orgànica. L’obra no deixa caps per lligar.
A més, el text sorprèn constantment al públic amb revelacions que canvien la percepció dels personatges cada deu minuts. El ritme és trepidant; l’energia no decau mai i la sensació de “què passarà ara?” es manté fins a l’últim segon.
Interpretacions: El triomf de la naturalitat
Darrere d’aquesta maquinària de girs, hi trobem un elenc fantàstic que sap navegar entre l’escepticisme pragmàtic i la fe més cega. Els personatges estan dibuixats amb una naturalitat aclaparadora: no cauen en la caricatura ni en el crit fàcil, un error comú en el gènere de terror/comèdia.
L’Ernest (Pau Carrió), la Sandra (Mar Ulldemolins), el Miki (Marc Rodríguez) i la metgessa (Anna Sahun) som tots nosaltres. Podem reconèixer les nostres pròpies dèries i pors en les seves reaccions. Aquest equilibri interpretatiu permet que, tot i la bogeria de la situació, la història tingui un pes dramàtic real.
A més, també hi ha espai per a l’arc dels personatges; els veiem evolucionar, debatre i enfrontar-se a traumes familiars mentre miren de reüll si la porta del costat s’obre sola.
Humor actual i por intel·ligent
L’humor de La Presència és fresc, actual i, sobretot, molt original. No busca el gag gratuït, sinó que neix de la situació límit i de com la mentalitat de “ciutat” s’enfronta a l’imprevisible.
Riure de les nostres pors és un exercici catàrtic, i aquí es fa amb una intel·ligència brillant. Mitjançant el misteri i els fets sobrenaturals, assistim a les veritats amagades d’una família que té més secrets del que semblava.
La Presència és una comèdia imprescindible. Una obra rodona que demostra que es pot fer teatre comercial de gran qualitat, unint un ritme cinematogràfic amb profunditat humana. De debò: no us la perdeu!
- El que més m’ha agradat: Els girs inesperats del guio. No t’esperes res del que passa i, al final, l’obra surt del marc de la comèdia lleugera per presentar-nos una història més profunda i emotiva del que pensàvem.
- El que menys m’ha agradat: A vegades, costava sentir bé els diàlegs. Estava asseguda a la 4a fila i em perdia algunes rèpliques. Hi ha un error de so que s’hauria de ressoldre.
