Crítica: La segona millor – Teatre Eòlia

[usr 3 img=»03.png»]

El dijous 14 d’abril es presentava al Teatre Eòlia La segona millor. La proposta teatral, guanyadora de la Beca Odisseu Èolia i+D 2021, vol fer un homenatge a totes “les segones”. Amb el títol ens plantejen una pregunta: És possible ser felices des del Segon Esglaó? O només l’obscuritat hi té cabuda?

La segona millor, de Berta Giraut i Ester Villamor

Quan entrem a la sala del teatre Eòlia, ens sentim transportats a una mena de traster. Hi trobem aparells vells, una rentadora, alguna nina i altres estris. Més endavant sabrem que és el soterrani d’una casa, una metàfora per aquelles persones destinades a estar sempre en un segon pla. L’estança serveix únicament per la seva utilitat, no per la seva estètica o el protagonisme. De la mateixa manera que ho són els personatges secundaris, per exemple.

La Berta Giraut, dramaturga i actriu de La segona millor, anirà adoptant, sense previ avís, el rol de diferents personatges secundaris. Des d’una minyona fins a una mare, ambdues amb grans aspiracions teatrals, que acaben obtenint un paper secundari, ja no a sobre dels escenaris, sinó a la vida real.

Un homenatge als segons papers

Des del principi, la Berta Giraut fa exercicis d’entonació i preparació de la veu. Sense que l’espectador ho sàpiga encara, això servirà de transició al llarg de l’obra. Així com la interacció amb els objectes del traster, obligats a romandre sempre en un segon terme i, molt sovint, oblidats fins que ens els tornem a trobar per casualitat.

A La segona millor, la minyona que ens presenta la Berta, es queixa de la seva senyora. De com canta i de com li fa ràbia que canti. Perque a ella també li agradaria cantar d’aquesta manera. Pero ella ens confessa que també pot fer-ho, que també podria interpretar un gran paper.

La mare, l’altre personatge en el que es metamorfoseja la Berta, també podria aspirar a un gran paper. Però la truquen per papers secundaris. La primera vegada li fa prou il·lusió, la segona potser també, però quan veu que els únics papers que li ofereixen són secundaris, ja no li agrada tant.

Monòlegs de confessionari

La segona millor es podria entendre com un confessionari. Les actrius relegades als segons papers que ens presenta la Berta s’obren al públic de forma sincera i suplicant. Aquest fet, a mode de confessionari, es veurà potenciat quan s’encengui la televisió que hi ha al soterrani. Una televisió vella que reprodueix una mena d’entrevista personal de l’actriu.

A aquesta entrevista veiem com la representació va més enllà d’un personatge. Ja no importa saber a qui es troba representant. El que és realment important és allò que diu. En aquesta entrevista farà una reivindicació de l’ego dels actors i actrius. Especialment parlarà de la manera en la que el constant assoliment dels personatges secundaris han fet que moltes persones de la professió acabin per llençar la tovallola.

Fer tot el que es pot

Els personatges de la Berta Giraut a La segona millor sembla que, malgrat no es senten suficientment valorades, no poden fer res més. És per això que, a mode de transició, repeteix que ja fa tot el que pot, «tot el que una pot». Perquè, de vegades, potser després d’haver intentat quelcom per tots els mitjans possibles, no ho aconseguim.

D’aquesta manera, trobem la frustració no només de les actrius que sempre han estat relegades a un segon paper, sense poder fer-hi res. Sinó que també es parla de les mares i les minyones «de veritat», les que no es troben a la ficció. Veiem també com hi ha punts en els que també veiem a les nostres mares o les nostres àvies.

• El que més m’ha agradat: la sinceritat amb la que es parlava de les frustracions dels personatges i, en general, de les persones del col·lectiu d’actors i actrius.
• El que menys m’ha agradat: era una obra especialment dirigida a actors i actrius, feta per actors i actrius. No és una obra fàcil d’integrar o amb la que empatitzar si no ens trobem dins d’aquest món, Malgrat es podria haver fet de manera que el públic que no es dedica al món de l’espectacle es sentís identificat, no ha estat el cas. A banda, de vegades l’obra semblava massa inconnexa. Hi havia parts que eren comprensibles per tothom, pero d’altres que no semblava que lliguessin amb res que s’havia dit o estava per dir-se.