Entrar a La segona millor és baixar directament al soterrani de les il·lusions perdudes. L’obra de Berta Giraut i Ester Villamor ens posa davant d’un mirall incòmode: el de totes aquelles dones que han passat la vida arxivades, fent de mares o de minyones. Elles han sigut les que sostenien la roda de l’espectacle des de la invisibilitat mentre els focus i els aplaudiments sempre queien sobre algú altre.
La segona millor i la rentadora: el bucle de la interpretació
L’obra comença amb una dona baixant al soterrani, a un lloc on té tots els estris i objectes que l’han acompanyat al llarg de la seva carrera. En aquest escenari, l’escenografia d’Alfonso Ferri posa la rentadora al centre: un aparell que dóna voltes i més voltes amb una energia frenètica per acabar fent, exactament, el mateix recorregut.
Això és precisament el que li passa a la nostra protagonista: sempre està donant voltes en el món de l’espectacle i la interpretació, i ja comença a estar marejada i amb ganes de baixar d’aquesta muntanya russa eterna. Aquesta és la tòxica relació d’amor-odi que Giraut dissecciona sobre l’escenari: una professió que et fa mal, que et mareja, però que triaries una vegada i una altra si tornessis a néixer.
El talent tancat al pis de sota
Aquí, a la foscor del soterrani, veiem desfilar a diferents “segones”: dones que han interpretat papers de mares, de minyones… actrius que mai han estat protagonistes i a qui mai els han donat l’oportunitat de demostrar tot el seu potencial.
És en aquesta penombra on finalment alliberen el seu talent i la seva creativitat, deixant-se endur per la fantasia. Veiem el discurs d’haver guanyat un premi o pedaços d’escenes interpretades amb força i entranyes, però tot es queda allà baix, tancat al pis de sota mentre, a dalt, hi ha algú cantant amb veu alta i triomfant sota els focus.
El treball actoral de la Berta Giraut és immens i catàrtic; s’arrossega, crida i s’obre en canal en una exhibició de talent que és, per si sola, una reivindicació del seu lloc en l’escena.
La importància de les “segones”
La segona millor és un monòleg en to de comèdia que reivindica el paper d’aquestes actrius que no tenen el protagonista, però que també formen part de l’espectacle. És un paper difícil de païr, que sempre et dona la sensació d’estar a punt de tocar el cel… però el moment no arriba mai. Lidiar amb aquesta esperança durant tant de temps fa que, finalment, et plantegis abandonar la carrera.
Això és el que li passa a la Berta Giraut, que al final de l’obra s’obre en canal per explicar-nos la seva relació d’amor-odi amb el teatre: una relació tòxica que li fa mal, però que tornaria a escollir si tornés a néixer.
El risc de perdre el fil en la metàfora
Tot i la potència del missatge, l’obra corre un risc important en la seva execució. El text beu d’un llenguatge poètic i metafòric que, si bé li dóna moments de brillantor absoluta, també acaba generant un cert caos narratiu. La successió d’escenes inconnexes i monòlegs aïllats pot arribar a abrumar el públic, que a vegades es troba buscant un fil conductor que no arriba mai de manera clara.
És una d’aquelles peces on la forma acaba devorant el contingut. Si l’espectador no arriba “llegit” de casa amb la sinopsi, és fàcil perdre’s entre tantes veus i personatges. El ritme, en conseqüència, es fa feixuc en alguns moments on la confusió guanya la partida a l’emoció.
Una cara B necessària
El més interessant de La segona millor és, sense dubte, la seva valentia. Parlar de la frustració, del fracàs i d’aquest 80% de la professió que viu a l’ombra sembla que faci vergonya, però és una realitat brutal que calia posar sobre la taula.
Tot i la seva estructura fragmentada que pot desorientar, és un exercici d’honestedat brutal que qualsevol amant del teatre hauria de veure per entendre què hi ha sota les taules de l’escenari.
- Allò que m’ha agradat més: El tema tractat. Trobo que és molt valent demostrar la cara més amarga del món de l’actuació, aquella cara de la que sembla que faci vergonya parlar, però que és la que viu el 80% de la gent que s’hi dedica.
- Allò que m’ha agradat menys: La inconnexió entre les escenes. Entenc el propòsit, però trobo que es perd massa el contingut en la forma i això fa que el ritme es faci feixuc en alguns moments.
Un comentario
Magnifica obra de teatre amb una original posada en escena. El millor de tot l’actuació esplèndida i magistral de l’actriu i també autora, Berta Gireaut. Totalment recomanable.