Lluna plena al Heartbreak Hotel és una petita joia escènica que aborda l’Alzheimer, la memòria i la fragilitat humana amb una sensibilitat extraordinària. L’obra parteix d’un espai mínim —quatre actors i un cirerer en flor— i aconsegueix construir un univers emotiu on el temps i els records es desdibuixen, i on les relacions es mostren amb una bellesa poètica i una intensitat continguda. Amb un humor subtil i una tendresa constant, el text transforma la pèrdua de memòria en un ritual compartit, ple de moments commovedors i reflexius.
La posada en escena de Lluna plena: el cirerer com a cor poètic
El cirerer florit presideix l’escenari i funciona com a símbol de la vida, la memòria i la transitorietat. No és només decoració, sinó un element central que marca el ritme emocional de l’obra: cada flor és un record que emergeix i desapareix, com els fragments de memòria dels personatges.
La proximitat amb el públic reforça aquesta sensació de compartir un espai íntim. Els silencis, els gestos mínims i els canvis subtils de llum creen un univers on els espectadors són testimonis del procés emocional i cognitiu dels protagonistes.
Interpretacions : quatre veus plenes de veritat
Els quatre actors donen vida a la trama amb una contenció admirable. Els personatges principals, Tetsuo i Fujiko, mostren la dificultat i alhora la bellesa de la convivència amb l’Alzheimer. Ell acompanya i sosté la seva dona sense trencar la il·lusió, i ella, atrapada per la malaltia, mostra moments de lucidesa inesperats i petites confusions plenes de tendresa.
Els altres dos actors completen l’univers emocional, aportant ecos del passat i del present, amb canvis de personatge subtils i precisos. L’obra aposta per microgestos, mirades carregades i silencis que transmeten més que qualsevol monòleg.
Temática i reflexió
Més enllà de tractar la malaltia, Lluna Plena reflexiona sobre l’amor, la memòria i la identitat. Què queda quan la memòria falla? Com es manté l’amor quan els records es desfan? Lluna plena ens mostra que la cura, la proximitat i la tendresa poden sostenir l’existència encara enmig de la fragilitat i l’oblit.
- El que més m’ha agradat: La naturalitat i subtilesa de les interpretacions: els quatre actors transmeten la fragilitat, l’humor i la tendresa dels personatges de manera molt creïble. El cirerer com a símbol poètic i emotiu aporta coherència visual i emocional a l’obra. La combinació de melancolia i petits moments d’humor fa que l’experiència sigui profundament humana i commovedora.
- El que menys m’ha agradat: El ritme en alguns moments és massa pausat, cosa que trenca lleugerament l
