Macbeth, el clàssic de Shakespeare, arriba al Teatre Lliure sota l’adaptació i direcció de Pau Carrió. Amb un elenc de primera encapçalat per Ernest Villegas en la pell de Macbeth, aquesta proposta aposta per una estètica molt ben cuidada i un gran muntatge. Però no acaba d’emocionar…
Macbeth al Teatre Lliure: una obra de gran format i amb un equip de primera
La història de Macbeth és ben coneguda per tothom: el general que es troba amb tres bruixes i que li auguren un futur molt llaminer que desperta la seva ambició. A partir d’aquest retrobament, començarà a lluitar per aconseguir que es compleixin les prediccions de les bruixes i acaba convertint-se en un tirà.
Lady Macbeth, la seva dona, l’incita que dugui a terme el primer assassinat per aconseguir arribar al poder i convertir-se en rei. A partir d’aquí, l’esperit de Macbeth comença a enfosquir-se i la falta d’escrúpols aflora a la superfície d’una manera incontrolada.
Pau Carrió ha apostat per una posada en escena molt cuidada on predominen els foscos, la llum baixa i l’estètica. Visualment parlant, és un molt bon espectacle per la simbologia, per la fotografia (l’aparició de les bruixes al bosc és preciosa) i per l’elecció musical. Però aquesta voluntat poètica, fa que es perdi el ritme i que a l’obra li acabi faltant energia, vísceres i força.
Actors i actrius de primera talla
Al Macbeth del Lliure ens trobem amb un equip actoral de primera: Ernest Villegas, Laia Marull, Moha Amazian, Joan Amargós, Pepo Blasco, Pep Cruz, Pol López, Carles Martínez, Alba Pujol, Xavier Ricart, Marc Rodriguez, Marc Soler, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins.
L’Ernest defensa molt bé el paper de Macbeth, en ell veiem la bogeria, l’obsessió, el dolor, el descontrol… Però la Lady Macbeth de Laia Marull no acaba de convèncer… Una interpretació molt plana, li falta personalitat, li falta profunditat; és un dels personatges més importants i més enigmàtics de l’obra i en aquesta proposta queda molt desdibuixada, molt poc treballada.
Encara que l’equip artístic sigui de gran qualitat, no se li ha acabat d’esprémer el suc a les seves capacitats interpretatives. Hi ha escenes on passen esdeveniments molt dramàtics (per exemple, l’assassinat del rei), que queden buides, amb poca força, queden estranyes. Segurament, la direcció d’actors ha apostat per un control de les emocions, en comptes de crits i laments, però hi ha moments en què aquesta buidor, aquest silenci, desconcerten.
Ritme desigual
El Macbeth que veiem al Lliure ens presenta una proposta grandiloqüent i molt ben treballada a nivell visual i estètic. Però això també afecta la trama. Hi ha moltes pauses, moments que es fan lents i on el públic desconnecta (sí: a Macbeth!), escenes molt boniques visualment, però que no aporten gaire a la història i fan que el ritme decaigui i que l’obra se’ns faci llarga.
En definitiva, Macbeth de Pau Carrió al Lliure és una proposta que compta amb tots els ingredients per a triomfar: una obra clàssica impressionant, un equip de luxe i una posada en escena de qualitat. Però s’ha optat per una versió on la pausa, els silencis i les emocions controlades fan que la passió de l’obra original, el dolor i la bogeria, quedin mig esborrades. Encara que l’Ernest Villegas ho doni tot, perquè ho fa, no és suficient perquè l’obra agafi l’embranzida necessària per emocionar al públic.
- El que més m’ha agradat: L’Ernest Villegas defensa a un Macbeth poderós, fort i visceral.
- El que menys m’ha agradat: La falta de passió i d’emoció que respira l’obra.
— COMPRAR ENTRADES —
