[usr 4 img=»03.png»]
María Milagros és l’obra teatral dirigida per Carlos Martín-Peñasco de la companyia Alumbar Producciones que ha arribat a Barcelona al teatre Laboratorio durant 2 dies. L’obra, estrenada a la Sala Usina de Madrid el passat setembre, és un monòleg autobiogràfic que explora la condició de la dona tot denunciant les seves presons, sent-ne ella la protagonista.
María Milagros és una celebració de la dona
A María Milagros es reflexiona sobre els diferents rols socials de la dona actual a través de diferents personalitats representades per Miluka Suriñach. D’aquesta manera, Miluka començarà explicant la seva vida, la d’una nena anomenada María Milagros que va interpretar el paper de la verge Maria i va decidir canviar el nom per Miluka. Per continuar interpretant en el monòleg a diferents dones esclavitzades a la societat actual: des de Britney Spears, passant per influencers i deïtats Índies, i acabant amb l’Esperança Macarena. Totes elles dones que han viscut penúries i penitències injustament.
El monòleg s’aproxima a diferents temes com la pèrdua de la innocència forçada, els problemes de la maternitat i la post-maternitat, les relacions tòxiques i la violència de gènere amb referències actuals. Les interpretacions s’uneixen sota el fil argumental de la penitència de Setmana Santa i les convencions socials d’honorar a la Verge penitent. Per tal de subvertir la celebració de la Verge penitent en una celebració de la dona en ella mateixa. Fent l’actriu de mirall de la societat i de totes les dones on hi poden trobar refugi.
Compta amb un monòleg original per a reflexionar
El guió és ferotgement provocador i barreja en dosis equilibrades l’humor i la reflexió. Diuen que la comèdia s’utilitza per a dir veritats, ja que aquest monòleg en fa part utilitzant el recurs de l’humor puntual. És un monòleg pròxim que aconsegueix emocionar al públic, passant del riure a la serietat -encara que això a moments pot impactar al públic-, gràcies a la talentosa actuació plena de sensibilitat i humanisme de Miluka, qui representa i fa justícia a totes les dones que interpreta.
Són 180 minuts d’intensitat i de monòleg constant en el qual Miluka s’apodera de l’escenari i s’hi mou inherentment a ell. Crida, plora, s’emociona, balla… sens dubte aconsegueix transmetre un cúmul de sensacions i emocions. Encara que a moments d’intensitat accelera el ritme en què parla i amb la música de fons pot costar entendre què diu.
Una posada en escena que s’ajusta al guió
Una posada en escena barroca a càrrec d’Óscar Salobral és el que el públic es troba. Simulant un carro de processó amb un pal·li, la cuina està cuidada fins a l’últim detall. Només en entrar el públic es transporta en un ambient que evoca a la Setmana Santa, i així es recorda amb la música típica de la processó, la vestimenta triada i l’olor d’encens totalment immersiva.
Tanmateix, la il·luminació i la selecció de la música es controla just des del davant del públic, on hi ha un espai amb coixins, encens i els focus. Cosa que pot ser original, però a la vegada propicia a la distracció del públic.
- El que més m’ha agradat: el final del guió. Em preguntava quin podria ser i sens dubte no hagués pogut ser millor.
- El que menys m’ha agradat: al principi en algun moment m’ha costat entendre quin personatge femení estava interpretant Miluka, si era algú en concret o era una generalització.
