Crítica: Talking Heads, al Teatre Akadèmia

4 out of 5 stars (4 / 5)

Una triada de bones actrius – Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert – interpreten al teatre Akadèmia Talking Heads que recull tres dels monòlegs que el dramaturg i guionista Alan Bennet va escriure per a la BBC i que la cadena va emetre el 1988. Tots ells, com en aquest cas, a càrrec de grans actors i actrius.

En l’obra, tres dones de mitjana edat expliquen diferents episodis de la seva vida, només del seu punt de vista i sense donar-nos gaire informació del context. D’aquesta manera, no sabem què passa fins que de sobte topem amb la veritat. No hi acció a escena, només paraules pronunciades sense parar des del saló de casa.

Talking Heads compta amb fantàstiques interpretacions

Extraordinàries actuacions. Per ordre d’aparició a escena:

  • “The hand of de Good”. Imma Colomer (Cèlia) és la propietària d’una botiga d’antiguitats. Casualment sempre és a prop de dones grans i riques a l’espera de comprar a bon preu valuosos objectes quan moren. Malviu a causa de la competència de les grans botigues i és víctima d’un excés de cobdícia i d’ingenuïtat.
  • “Nights in the gardens of Spain”. Lurdes Barba (Rosemary) és la veïna d’un barri residencial, amb un marit que només pensa d’anar a viure a Marbella. Rosemary presencia l’assassinat d’un marit maltractador a mans de la seva dona;  fet que capgira la seva plàcida existència. Es fa amiga de l’assassina quan la visita a la presó però acaba descobrint el sòrdid secret del seu marit.
  • “A bed among the lentils”. Lina Lambert (Susan) és la dona d’un avorrit i pretensiós vicari amb pocs diners i uns fidels feligresos. L’afició a la beguda de la Susana, però, és massa gran per ser l’exemplar esposa que la comunitat espera.

Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert fan seu el personatge que els escau com una segona pell, sota l’acurada direcció de les seves companyes de repartiment. La Lurdes dirigeix l’Imma, l’Imma a la Lina i aquesta a la Lurdes. El bon resultat d’aquesta curiosa direcció és evident. No és d’estranyar d’unes actrius amb una llarga trajectòria com les que interpreten Talking Heads.

Tres dones atrapades en una vida que no les satisfà

En què s’assemblen les tres dones? Estan atrapades en una vida que no les satisfà però de la qual no poden (o no volen) fugir. De fet, no sembla que s’esforcin gaire a trobar una sortida sinó que comparteixen la resignació amb només algun tímid i infructuós intent d’escapada. Amb les seves paraules, Bennet és capaç de dibuixar amb fidelitat el caràcter tèrbol que s’amaga sota una aparença d’innocent placidesa.

L’ànima de l’ésser humà és essencialment una

Que les diferencia? L’actitud davant la vida. Imma Colomer acompanya la cobdícia i tafaneria d’una gran dosi d’ingenuïtat. Lurdes Barba transmet solitud i desengany quan descobreix el secret del seu “respectuós” marit.  La desenfadada Lina Lambert ens regala algunes escenes de refrescant toc d’humor mentre troba la seva pròpia “religió”. Encara que els monòlegs mostren situacions diferents hi ha temes comuns com són la mort, la soledat o l’aïllament social.

El brillant text de Bennet ens atrapa des de l’inici

Què podem dir del text de Bennet? Que és brillant. He de confessar, amb certa vergonya, que no el coneixia però m’ha agradat molt. Ens sorprèn l’excés de detalls, les freqüents referències geogràfiques al Leeds natal de l’autor o persones desconegudes que podrien sobrecarregar l’obra però res més lluny de la realitat.

L’excel·lent treball interpretatiu de les actrius i el text de Bennet ens atrapen des de l’inici i fan que estiguem atents durant l’hora i quaranta minuts que dura l’obra. Com diu en el dossier de premsa “Alan Bennet construeix un mosaic d’històries domèstiques sobre la fragilitat humana”.

Subtils canvis d’il·luminació marquen les pauses en el discurs de les tres dones que comparteixen la mateixa escenografia: una gran taula, una butaca, un armari i unes cortines. Totes d’època i un punt sobrecarregades com el propi text.

Talking Heads és una obra de teatre plena d’humanitat

No us deixeu enganyar pel títol de l’obra. Talking Heads convida a pensar que ens trobarem davant de “bustos parlants” sense ànima però no és així. És tanta la humanitat que transmeten les paraules de la Lurdes, l’Imma i la Lina que empatitzem amb elles i compartim desencís, dolor i soledat.

 Talking Heads és una obra de teatre tan sentida que pot arribar a fer mal.


Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *