Crítica: Talking Heads, al TNC

Crítica: Talking Heads, al TNC

Tres grans actrius, Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert, dirigeixen i interpreten a la Sala Tallers del TNC Talking Heads que el 2021 vam poder veure al Teatre Akadèmia.

Un trio de grans actrius interpreta Talking Heads

L’obra recull tres dels monòlegs que el dramaturg Alan Bennett va escriure per a la BBC i que la cadena va emetre el 1988 i el 1998 amb gran èxit d’audiència. Al 2020, la BBC va refer 10 dels episodis existents i en va afegir 2 de nous. Tots ells, com en aquest cas, interpretats per grans actrius i actors.

L’argument de Talking Heads sembla més simple del que és. Tres dones d’edat mitjana, una mica passades de moda, narren diferents episodis de la seva vida des de la sala d’estar. No hi ha acció. Només paraules pausades i contingudes que escoltem amb interès fins descobrir que amaguen moltes coses ...

Una obra sense acció, basada només en les paraules

Lurdes Barba, Imma Barba i Lina Lambert aporten la seva dilatada experiència als escenaris en una direcció conjunta que garanteix el bon resultat final. Les tres estan molt encertades en el paper que el pertoca fer:

  • Imma Colomer (The hand of God) és Celia, la propietària d’una botiga d’antiguitats que procura estar sempre prop de dones grans, malaltes i riques a l’espera de comprar valuosos objectes a bon preu quan morin. Malviu a causa de la competència de les grans botigues i és víctima d’un excés de confiança.
  • Lurdes Barba (Nights in the garden of Spain) és la Rosemary que viu en un barri residencial amb un marit que somia d’anar a viure a Marbella. Un dia, una veïna que és víctima de les agressions sexuals del seu marit, el mata. Rosemary es fa amiga de l’assassina a qui visita regularment a la presó on descobreix el sòrdid secret del seu marit.
  • Lina Lambert (A bed among the lentils) és Susan, la dona d’un avorrit i pretensiós vicari amb un gran ego i molts fans (feligresos). L’afició a la beguda de Susan l’impedeix ser l’esposa exemplar que necessita la comunitat, però ella s’entreté a la rerebotiga del Ramesh Ramesh.

En què s’assemblen les tres dones? En que estan atrapades en una vida que no les satisfà però de la qual no poden (o no volen) fugir, ja que no s’esforcen gaire a trobar una sortida. De fet, comparteixen un sentiment de resignació que procuren evitar amb algun tímid intent d’escapada que no les porta enlloc.

Què les diferencia? L’actitud davant la vida que els ha tocat. La cobdícia i picardia que Celia (Imma Colomer) acompanya d’una gran dosi d’ingenuïtat. La solitud, avorriment i necessitat d’afecte de Rosemary (Lurdes Barba) i el desencís quan descobreix un secret conjugal difícil d’assimilar. La desenfadada Susan  (Lina Lambert), amb un refrescant toc d’humor, que finalment troba la seva pròpia «religió». Amb un relat que, de vegades, adquireix el divertit to de solemnitat litúrgica.

Alan Bennett ens mostra la part més fosca de les persones

Bennett construeix un mosaic d’històries domèstiques sobre la fragilitat humana i reprodueix amb fidelitat la part fosca que s’amaga sota la plàcida i amable aparença d’algunes persones. Encara que els fets que ens expliquen les tres protagonistes són diferents, els temes tractats són universals: la cobdícia, la solitud, la violència de gènere, l’avorriment, les expectatives no complertes, la solitud, el desig, la mort…

Bennett s’introdueix dins l’ànima humana de la mateixa manera que un endoscopi ho fa dins el cos humà (Lina Lambert).

El text de Bennet ens sorprèn per un excés de detalls (com les freqüents referències geogràfiques al seu Leds natal o el nom de persones desconegudes per nosaltres) que podria sobrecarregar l’obra però, en canvi, la doten d’un aire costumista i quotidià que li escau molt bé.

La intensitat dels llums marca els canvis en el to del discurs o els moments d’introspecció, en una escenografia única per als tres monòlegs. Una gran taula, una butaca, un armari i unes cortines. Tot d’època i un punt sobrecarregat com el mateix text.

Però, no us deixeu enganyar pel títol de l’obra. Talking Heads ens fa pensar que som davant de mers «bustos parlants» però res més lluny de la realiitat. És tanta la humanitat que transmeten les paraules de la Celia, la Rosemary i la Susan que empatitzem amb elles i compartim el desencís, dolor i soledat. Podríem ser nosaltres!

Talking Heads és una obra de teatre tan sentida que us commourà.


  • El que més m’ha agradat: el text de Bennett i les interpretacions d’Imma Colomer, Lurdes Barba i Lina Lambert.
  • El que menys m’ha agradat: encara que enriqueix l’obra, de vegades és fàcil perdre’s entre tant detall.

Crítica: Talking Heads, al TNC

Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *