Tallar-se el peu amb una motoserra és la nova proposta de Bàrbara Mestanza que ens parla sobre un tema amb molta controvèrsia que va sacsejar el món teatral de Catalunya: la denúncia d’abusos sexuals que van succeir a una escola de teatre a Lleida. Aquesta denúncia d’antigues alumnes va ser l’inici del #MeToo a Catalunya i van començar a sorgir més denúncies a altres espais creatius d’arran del país.
Però les periodistes que van publicar la notícia no ho van tenir gens fàcil… Perquè tocar a gent poderosa és com lluitar contra una paret i, al final, et quedes sola, cansada i plena de ferides. I això és el que se’ns mostra a Tallar-se el peu amb una motoserra.
Tallar-se el peu amb una motoserra, la història de les periodistes valentes que van denunciar els abusos sexuals al teatre
Perquè no cal formar part de l’elit de Hollywood per patir abusos sexuals. Ni tan sols cal formar part d’una prestigiosa companyia o escola de teatre. Aquest tipus d’abús, que barreja el gènere i el poder, es pot trobar en qualsevol ciutat, poble o escola, per molt gran o petita que sigui.
A Tallar-se el peu amb una motoserra coneixem la història de dues periodistes que, després d’anys d’investigació, finalment s’atreveixen a publicar un reportatge sobre casos d’abusos sexuals patits a una escola de teatre. Aquest va ser l’inici d’una revolució a Catalunya i va tocar a personalitats molt importants del sector teatral que van veure com la seva imatge quedava afectada i com es cancel·laven les seves produccions.
Però, un dels acusats, Ricard Roig, s’intenta suïcidar. I, a partir d’aquí, tota la feina i la investigació feta per part de les periodistes, comença a qüestionar-se.
Una història sobre la culpa i les contradiccions
Al llarg de l’obra, a més a més d’assistir al desenvolupament de la història, ens endinsem en la ment de la protagonista. Ella plora, brama, riu, i ens mostra la desesperació de ser una dona avui dia, intentar ser coherent amb una mateixa, intentar ser “bona dona”, “bona professional”, “bona feminista”, intentar no cagar-la, intentar ser perfecte. Però no ho és. NO HO SOM. I no passa res.
Però aquest “i no passa res” no és tan fàcil d’assimilar. Perquè volem ser la projecció de nosaltres mateixes que treballem dia a dia, l’ideal que construïm amb la raó i les paraules. Deixar de banda els instints humans més pèrfids i intentar ser bones persones. Però, com la Bàrbara diu, crida i plora: No som bones persones.
Una posada en escena brutal
L’inici de Tallar-se el peu amb una motoserra és impressionant. El roig ocupa tot l’escenari, amb una música ben alta, fum i la Bàrbara que apareix al més pur estil “Motomami”. S’encén una cigarreta i mostra el seu empoderament i la seva forta presència.
Durant tota l’obra, assistim a aquesta paleta de colors on el vermell (la violència) hi està present tota l’estona. Un vermell que el veiem en la roba, en la sang, en el vi, en el decorat… El vermell de la passió, però també de la ràbia, del dolor, del part, del sexe… Un vermell que no s’esborra i que està present en tot moment.
Interpretacions viscerals i colpidores
Rosa Boladeras, Bàrbara Mestanza i Júlia Molins son les tres protagonistes de Tallar-se el peu amb una motoserra i totes tres defensen els seus papers a la perfecció:
- La Bàrbara encarna aquella dona idealista, lluitadora, indignada amb el món, però amb prou forces per intentar canviar les coses. La “mala feminista”, “mala periodista” i “mala dona” que sempre estarà confrontada amb el seu “jo interior”, que és el seu pitjor jutge.
- La Rosa és la cap de la Bàrbara, l’altra periodista que destapa els casos d’abús sexual. Una dona forta, però que també té poder i que, al final de l’obra, ens ofereix un missatge trencador que continua amb el discurs de l’obra de les contradiccions i l’abús de poder.
- La Júlia Molins és la filla d’en Ricard Roig, la víctima. La “noia bona i innocent” que és una altra víctima del seu pare.
L’obra es desenvolupa amb un ritme àgil i trepidant. La història que es narra està molt ben presentada i estructurada i no decau en cap moment. Però hi ha massa temes que es volen tractar, massa idees que es llencen en forma de crit i que no acaben desenvolupant-se bé. Surts de l’obra amb el cap una mica atabalat de tanta informació, tants “imputs” i tanta ràbia.
Alguns monòlegs tenen informació i missatges contundents que no tenen gaire a veure amb la trama, sinó que funcionen com monòlegs interiors que despisten i aclaparen. Son interessants, sí, però son massa. Massa informació, massa temes, massa coses.
De totes maneres, Tallar-se el peu amb una motoserra és una proposta molt interessant, que toca un tema que no s’havia tractat mai al món del teatre perquè, precisament, assenyala al teatre i a l'”establishment” teatral català. I ja era hora d’atrevir-se a assenyalar directament i deixar de callar. Alcem la veu, alcem els punys i anem a lluitar juntes.
- El que més m’ha agradat: El ritme de l’obra és molt àgil. Dura 2 hores i no hi ha temps ni de respirar. La força de la Bàrbara és hipnòtica, impossible apartar els ulls d’ella.
- El que menys m’ha agradat: Es volen parlar de massa coses. Es parla de la generació, d’estar perduda, de no saber qui ets… Es barreja massa una història íntima i personal amb una història pública i externa.
