Crítica: Tirant lo Blanc- Teatre Romea (Grec 2024)

Tirant lo Blanc, al Teatre Romea

Quan Joanot Martorell va publicar Tirant lo Blanc el 1490 a València, poc s’esperava que el seu cavaller sobreviuria fins els nostres dies. Ni que passats cinc-cents anys, la ploma de Màrius Serra adaptaria l’obra per presentar-la al Teatre Romea. Una ucronia, com la qualifica l’autor, que pressuposa uns fets que no van passar, però que han acabat substituint la història real.

Tirant lo Blanc és referent de les novel·les de cavalleria en català

Sota la direcció de Joan Arqué, Tirant lo Blanc conté tots els ingredients de les novel·les de cavalleria. Herois forts i lluitadors amb ferms ideals sobre l’honor i l’amor, princeses en perill que necessiten ser salvades, enganys amorosos, grans batalles o lluites cos a cos, naufragis, malalties, etc. I per damunt de tot, la convicció de la supremacia d’una religió per damunt de l’altra. Joanot Martorell va escriure aquesta gran obra literària catalana – que l’autor del Quixot destaca com una de les millors – just després de la desfeta dels cristians en mans dels turcs a Constantinopla.

Una creença que malauradament, passat el temps, segueix ben viva i és l’origen de la major part de conflictes bèl·lics d’avui. De fet, Tirant lo Blanc parla de la defensa del que creiem que és la veritat absoluta, de guanyadors, perdedors i d’identitat nacional. El tema, doncs, no pot ser més actual.

Sinopsi. “Agafant els capítols més èpics de les aventures del cavaller de València, seguim a Tirant i Plaerdemavida en un naufragi fins a les costes del nord d’Àfrica i en el seu llarg periple per tornar a casa, a Constantinoble, amb la seva estimada Carmesina. Una història plena de perills, amors i conflictes que ressonen, a través del temps, fins al món d’avui dia”.

L’heroi de Martorell vol recuperar l’amor de la princesa Carmesina

Una obra coral en què intervenen 5 actrius i 3 actors (Quim Àvila, Laura Aubert, Judit Nedermann, Moha Amazian, Neus Ballbé, Clara Mingueza, Ireneu Tramis i Agnès Jabbour) però en què destaquen alguns personatges. Tirant lo Blanc, l’heroi, l’estranger, un migrant, un conqueridor; la bella filla de l’emperador de Constantinoble Carmesina; la seva assistenta Plaerdemavida; i la dida de la princesa, la Vídua Reposada, que amb enganys empeny Tirant lo Blanc a emprendre una croada per recuperar l’amor de Carmesina. Unes interpretacions un punt irregulars entre les quals destaca la sempre convincent Laura Aubert en el paper de Plaerdelamevavida.

Un espai escènic gairebé buit en què la paret posterior actua com a llenç que canvia de color. Vermell en les escenes romàntico-eròtiques, blau durant la tempesta a alta mar que atrapa Tirant lo Blanc i Plaerdelamevavida durant la llarga travessia fins a les costes del nord d’Àfrica on s’adrecen per culpa de les mentides de la Viuda Reposada, enamorada també de l’heroi. A diferència del que ja és habitual als escenaris, Tirant lo Blanc no usa (abusa) de projeccions digitals per reproduir les escenes en moviment, retornant a un format de teatre més tradicional.

Convidar la cantant Judit Nedermann és un encert

Altres elements destacats a escena són l’enorme ull amb aire dalinià que ocupa l’espai superior central i que, com Déu (o el Gran Hermano, si ho preferiu), ho observa tot des de dalt convertint els humans en éssers gairebé insignificants. O l’espai reservat en la banda dreta per a la cantant Judit Neddermann, un gran encert, que a més de delectar-nos amb la seva magnífica veu esdevé una personatge més de l’obra.

Tot i els aspectes positius de Tirant lo Blanc, entre els quals destaca la voluntat d’acostar i actualitzar el gran clàssic de la literatura catalana, ens quedem amb la sensació que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Condensar un llibre de més de 1000 pàgines per adaptar-lo al teatre segur que no és fàcil, però es detecta una certa desconnexió entre escenes i arriba a fer-se llarga. Potser hauria guanyat escurçant el final, que s’allunya força de la gloriosa mort que esperem d’un heroi com Tirant lo Blanc per fer-lo més humà.

  • El que més m’ha agradat: l’esforç d’adaptar i apropar a tothom un clàssic de la novel·la de cavalleria en català com Tirant lo Blanc.
  • El que menys m’ha agradat: el final se m’ha fet llarg.

COMPRAR ENTRADES

Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *