Crítica: Tocar mare – Sala Beckett

5 out of 5 stars (5 / 5)

Feia temps que una obra de teatre no m’emocionava tant com Tocar mare de Jordi Casanovas que presenta la Beckett. Vaig acabar plorant. No per tristesa, sinó per l’extraordinària tendresa d’aquesta obra que parla sobre la maternitat.

Tocar mare és una obra tendra i original

Podem pensar que és un tema massa vist a escena, però el plantejament de l’autora Marta Barceló és tan original i ple de girs argumentals que és com si no n’haguéssim vist cap. El text va guanyar el VI torneig de dramatúrgia de Temporada Alta i es va estrenar l’octubre del 2022 a la Sala La Planeta de Girona.

Tocar mare vol dir que has arribat a un lloc segur,… que has trobat el refugi on estàs i et sents protegit (Marta Barceló)

Aquesta vegada explicaré ben poc de l’argument per no desvetllar aspectes que fan de Tocar mare una obra especial. El que sí que puc dir és que Lluïsa Castells, en el paper de l’Esperança, una dona prejubilada amb problemes econòmics i ganes d’oferir amor, està esplèndida. Llàstima que no la veiem més sovint a l’escenari perquè la seva actuació ens arriba al cor.

Georgina Latre, com a l’Empar, una jove directora d’una productora audiovisual també està molt convincent. Més dura, de vegades esquerpa perquè està acostumada a lluitar per allò que vol i necessita, com l’amor d’una mare.

Tant Lluïsa Castell com Georgina Latre encarnen molt bé el seu paper. La mare que teixeix una xarxa de petits detalls que omplen d’amor i calidesa la vida de la seva filla – com els canelons de peix  – i el de l’Empar que es deixa estimar i alhora també aprèn a fer-ho.

Mama, em donaràs la recepta dels canelons? Ni parlar-ne, filla. Me l’emportaré a la tomba.

Tot en elles les identifica amb el paper que els correspon. Fets, maneres, paraules i fins i tot la manera de vestir: l’Esperança amb roba còmoda d’estar per casa i l’Empar vestida com una empresària d’èxit.

Intercalat en la trama de l’obra, l’Empar s’adreça al públic com si parlés amb la seva mare per oferir-li els records de la seva relació. Les seves paraules mostren l’afecte que sent per l’Esperança i també com l’amor rebut dels pares es transmet als fills. Simplement per imitació.

La senzilla escenografia serveix com a suport al text que és l’element més destacable de Tocar mare. Un parell de taules amb rodes que es converteixen en el menjador de casa de l’Esperança o de l’Empar i un joc de llums que perd intensitat durant els monòlegs de l’Empar. Les envolta una fina cortina metàl·lica.

El text i les interpretacions de Tocar mare ens arriben al cor

Segur que moltes de les persones que estaven al pati de butaques – com jo mateixa- es van sentir identificades amb l’Esperança o l’Empar (per cert, una tria de noms molt encertada i significativa) perquè precisament el punt fort de Tocar mare és la capacitat d’arribar a la nostra part més íntima. A aquella d’on surt l’amor incondicional pels nostres fills i filles.

D’acord amb les paraules de Marta Barceló Tocar mare reflexiona amb humor sobre temes com ara, com es generen els vincles entre persones, què caracteritza una relació familiar i  què s’espera d’uns determinats rols de parentiu, quins efectes pot tenir en algú el sentiment d’abandonament o de pèrdua familiar, els efectes inesperats del mercantilisme o la invenció de noves fórmules de relacions personals”

Però Tocar mare és també el retrat d’una família – força atípica com veureu – fet de records i petites mostres d’amor, quotidianes i desinteressades, que surten de dins perquè «això és el que fa una mare, no?» diu l’Esperança. Els diumenges a la muntanya, la bicicleta blava amb el manillar vermell, la roba neta i planxada, els petons i les abraçades, els consells il·limitats i no demanats …. I moltes altres coses que ens recorden la mare. En el meu cas, la truita de patates i les croquetes de pollastre.

Un homenatge a totes les mares

En resum, Tocar mare és una oda a aquella maternitat en majúscules que es construeix a partir de fets aparentment minúsculs.

Com a exemple de la calidesa d’aquesta producció, us convido a escoltar la cançó que l’Anna Roig, a petició de Jordi Casanovas, ha composat per l’obra «Una abraçada de mare». Preciosa !!

Tocar mare forma part del cicle la família (o la família?) que organitzen conjuntament La Beckett i la UOC. Aquest cicle convida a reflexionar sobre un model de família que resulta obsolet i les noves formes de construir un entorn familiar que serveixi d’aixopluc. Perquè en el fons, la família també podem triar-la, no?


  • El que més m’ha agradat: la capacitat de l’obra d’emocionar (i emocionar-me).
  • El que menys m’ha agradat: res.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural per vocació. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals i sòcia del Cercle de Cultura. M'encanta llegir i escriure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.