Crítica: Travy a la Sala Beckett

Crítica: Travy a la Sala Beckett

[usr 4,5 img=»03.png»]

Només entrar a La Beckett ens adonem que Travy no és com les obres que solem veure-hi. En comptes d’entrar per la porta de la sala de baix, anem per un passadís llarg, estret i sinuós ple d’estris de teatre. Per què?

Travy tracta dels vincles entre teatre i família

Perquè d’això tracta Travy: de les entranyes del teatre. És un exercici de metateatre (teatre que parla de teatre) però també parla de com una família de joglars combina tradició i modernitat en un espectacle familiar que en algun moment ens recorda «L’hotel dels embolics» dels Germans Marx per les múltiples entrades i sortides d’escena.

D’acord amb les paraules d’Oriol Pla que ha fet la dramatúrgia amb Pau Matas Nogué: «Travy acaba sent un homenatge a una escola cultural del nostre país; a les famílies d’artistes, actors o joglars com aquesta. En riure’s de la família que s’entén millor amb màscares que sense»

Grans interpretacions de la família Pla (o Travy)

No puc més que aplaudir la gran interpretació dels quatre protagonistes de Travy (Diana Pla, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina) que ens ofereixen múltiples i divertides escenes al més pur estil dels clowns: mímica, cares pintades de blanc i nassos vermells, roba acolorida i estrafolària, música i instruments, acrobàcies, jocs de paraules i malentesos, corredisses amunt i avall, taules i cadires que es mouen per l’escenari, un taüt o grans cortines que ens recorden les carpes del circ. Sense oblidar aquell regust amarg de la tristor que s’amaga sota una capa d’hilaritat.

A Travy no li falta de res per ser un espectacle de pallassos com els d’abans, sense artificis escènics, però tampoc hi falten reflexions. Ens parla de la necessitat de transmetre un missatge, de la importància de la improvisació o de divertir-se fent el treball que ens agrada. I d’algunes preguntes: què significa ser artista? Per què fem el que fem?

Travy forma part del cicle que La Beckett dedica a diferents models de família

També tracta dels models de família, com totes les obres que La Beckett ha inclòs en el cicle La família (o la família?). Per exemple, «Tocar mare» que van veure fa poc que mostrava una família poc convencional però igual d’efectiva (i afectiva) que la tradicional.

En el cas de Travy el que es planteja és com la tradició en l’exercici d’una professió passa de pares a fills. També com els diferents plantejaments generacionals poden provocar algun que altre conflicte sense alterar l’afecte que es tenen uns als altres. Una família en què la línia divisòria entre l’àmbit personal i professional o entre realitat i ficció és gairebé inexistent.

Un pare (Quimet Pla) que defensa les tradicions i que sovint es pregunta: encara faig riure? Una mare polivalent (Núria Solina) que va al seu aire. Una filla (Diana Pla) en constant moviment i que sempre vol improvisar. I un fill (Oriol Pla), el més innovador, que intenta posar ordre sense èxit en una família tan extravagant com la Pla.

Al meu parer, és un encert la tria del terme joglar per definir (autodefinir-se) la família Travy – nom artístic de la família Pla – perquè va més enllà del concepte de clown o pallasso. L’IEC descriu un joglar com aquella persona que canta i balla a la Cort o castell dels senyors feudals per distreure les persones que hi viuen.

Una obra gestual que us farà passar molt bona estona

Doncs això és just el que aconsegueix la família Travy: fer-nos riure i passar una molt bona estona amb tots els recursos que tenen a l’abast, sobretot interpretatius. Amb més gestos que paraules. A mig camí entre el surrealisme i l’anada d’olla que fan que l’hora i quart que dura l’obra ens passi volant i aplaudim amb entusiasme en acabar la funció.

El premi Crítica del 2018 al millor espectacle en petit format atorgat a Travy és del tot merescut i els nostres aplaudiments, encara més. Aquest és un espectacle apte per a tots els públics que ens recorda que encara que no sempre estiguem d’acord, la família és la família.


  • El que més m’ha agradat: el dinamisme i comicitat de l’obra i les interpretacions de tota la família Pla.
  • El que menys m’ha agradat: que no durés més.

Crítica: Travy a la Sala Beckett
Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *