Arriba a la Sala Atrium Una còpia de Caryl Churchill, una obra de teatre dirigida per Raimon Molins i interpretada magistralment per Lluís Marco i Raimon Molins. L’obra ens transporta a un fascinant laberint emocional, on un pare parla amb els seus fills: Bernard 1, Bernard 2 i Michael Black, cadascun un clon de l’altre; però un d’ells és l’original.
A través de trobades entre el pare i els seus diferents fills, se’ns explica tant el present com el passat. És així com es dibuixa una trama d’intriga psicològica que ens mostra fins a on poden arribar els avanços de la ciència i la tecnologia.
Una còpia, una obra sobre la clonació i la família
Què passaria si es poguessin clonar les persones? Segur que, més d’una persona afectada per una pèrdua o un drama familiar, es veuria en el desig de voler clonar a l’ésser estimat. Però aquest clon seria la mateixa persona o tan sols una còpia? Aquest és el tema central d’Una còpia, una proposta teatral que ens convida a reflexionar sobre la identitat. Què és el que ens fa ser com som: els gens, les experiències, la cultura? La clonació es centra únicament a fer rèpliques d’éssers vius utilitzant la genètica, però realment som només gens o el que ens fa ser com som va més enllà?
El pare (Lluís Marco) i els diferents fills que veiem sobre l’escenari (Raimon Molins) ens conviden a fer aquesta reflexió que ens incomoda. Per què, qui no estaria temptat a fer un clon del seu fill quan la tristesa i la depressió formen part del teu dia a dia? Poder convertir-nos en Déus és una temptació massa forta per a deixar-la passar quan la raó es queda a un segon pla.
Interpretacions magnífiques
El duet interpretatiu d’Una còpia portat a terme per en Lluís Marco i en Raimon Molins és brutal. Sobretot, en Raimon Molins fa un treball que ens deixa amb la boca oberta quan ens mostra a tres personatges ben diferents entre si, amb un to de veu, una manera d’estar i una energia totalment nova. En tot moment saps amb quin dels fills parla i és molt fàcil fer-te un dibuix mental de com és i per què actua així.
Un text i una posada en escena repetitius
El tema principal d’Una còpia és molt interessant i el duet actoral defensa perfectament el repte. Però el guió fa que el ritme de l’obra decaigui i les escenes siguin repetitives, planes, els hi falti una empenta per crear la sorpresa i emocioni al públic.
L’obra està dividida en diferents escenes de trobades del pare i el fill. Les escenes passen al mateix lloc i parlen del mateix tema, però amb diferents punts de vista i aportant nova informació. Aquesta voluntat de repetició, de «còpia», fa que l’obra perdi el ritme i es torni una mica feixuga.
A més, el final és precipitat i no s’acaba d’entendre del tot bé. Ha faltat profunditat en la figura del pare per poder comprendre el motiu del final. Fa la sensació que la història s’explica a mitges, saps què ha passat, però no saps ben bé per què o, almenys, no acabes d’entendre el motor d’acció exercit pel pare.
Una còpia és una obra amb un tema interessant, que ens convida a reflexionar sobre la identitat i la tecnologia. Amb un duet actoral de primera, l’obra ens explica una història de suspens que es va desvetllant a mesura que avança la trama. És una proposta interessant per les persones interessades en la filosofia i en les societats futures que ens pot portar la tecnologia.
- El que més m’ha agradat: La interpretació de Raimon Molins.
- El que menys m’ha agradat: La decaiguda de ritme ocorreguda per la repetició dels temes i de les escenes.
— COMPRAR ENTRADES —
