Crítica: FAMA, EL MUSICAL – Teatre Apolo

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Consulta la cartellera de teatre Barcelona

El passat 8 d’octubre s’estrenava a Barcelona, al Teatre Apolo, FAMA, EL MUSICAL, un nou muntatge del popular «Fame The Musical’, concebut i desenvolupat per David De Silva, conegut afectuosament en tot el planeta com «Father Fame”.

Fama, el musical arriba al Teatre Apolo de Barcelona

La famosíssima pel·lícula homònima es va estrenar a les sales de cinema l’any 1980 i, després del seu èxit mundial i aclaparador, va arribar la sèrie,  el 1982 als EUA i l’any següent a les nostres sales d’estar.

El tema musical de la pel·lícula, «Remember my name»,  va guanyar l’Oscar a la Millor Cançó Original i, el mateix any, el Globus d’Or,

Ara torna als escenaris aquest cant a la joventut i als somnis que és FAMA, també als fracassos i la frustració de l’adolescència. Una nova versió del musical es representa al Teatre Apolo de Barcelona, sota la direcció artística i coreografia de Coco Comín i Pablo Salinas com a director musical.

La història, que tots coneixem, sobre la llegendària escola secundària d’arts escèniques de Nova York, continua arribant al cor de les noves generacions, ja que es tracta d’un espectacle amb una temàtica atemporal; la lluita per aconseguir arribar on ens proposem.

Una bona adaptació de Fama 

El nou espectacle, a càrrec de Veniu Fama, posa en escena a més de trenta actors i ballarins de diferents nacionalitats i disciplines, tot i que, com explica la seva directora artística, «se’ls hi ha exigit dominar totes les tècniques de dansa, inclús acrobàcia i al mateix temps han de cantar. Alguns dels integrants del cos de ball, assumeixen fins a tres covers dels protagonistes».

Fama, el musical és garantia d’èxit, ja que es treballa sobre un fenomen mundial i, l’adaptació que hem vist a l’Apolo, no ens ha decebut. L’elenc és espectacular, professional i tècnic i es noten les hores de treball que hi ha al darrere, però la qualitat que es transmet en el ball no és equivalent a les qualitats interpretatives de tots els actors, potser sí que es nota que alguns d’ells són ballarins i no actors.

D’altra banda, l’última versió que vam veure del musical, el 2004 a Barcelona, era en català i ens ha semblat que l’adaptació de les lletres era molt més fidel al sentiment de la Banda Sonora Original, molt a flor de pell, reflectint l’elevada intensitat emocional d’aquests joves que es troben en un moment feliç, però també dur, en què descobreixen amistats i amors, en què creixen.

Tot i això, Fama, el musical és un espectacle complet, vital, dinàmic i emotiu, i us el recomanem.


  • El que més m’ha agradat: la qualitat dels ballarins i la música en directe.
  • El que menys m’ha agradat: l’adaptació de les lletres en castellà. Algunes cançons no s’entenen, sembla que intentin més rimar que no pas transmetre el missatge amb claredat.

 

Laia Ruiz

Llicenciada en Publicitat i RRPP i redactora, he treballat en tants llocs diferents que em costa classificar-me. Sóc multitasking de naturalesa; començo a fer una cosa i ja estic pensant en la següent. La cultura em dóna vitamines i escric perquè em resulta terapèutic. He fet varis cursos a l’Aula d’escriptors de Gràcia, de creació de novel·la, de guió cinematogràfic i un de redacció periodística a l’Ateneu Barcelonès.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.