Crítica: Malditas Plumas de Sol Picó – a la Sala Beckett

3 out of 5 stars (3 / 5)

Consulta la cartellera de teatre Barcelona

Malditas Plumas és una obra singularinterpretada per una persona singular: Sol Picó.

La ballarina valenciana de dansa contemporània i coreogràfica va crear el 1994 una companyia pròpia amb la qual ha triomfat arreu del món. En el decurs de la seva dilatada carrera, Picó ha guanyat 10 premis MAX, el Premi Nacional de Dansa de Catalunya del 2004 i el 2020 la Creu de Sant Jordi que la Generalitat atorga a “aquelles persones que pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat”.

Sol Picó a Malditas plumas rememora les vedets del Paral·lel dels 20

Picó és l’autora, directora i intèrpret de Malditas Plumas però ha comptat amb bones col·laboracions per portar-la a escena. L’adaptació i dramatúrgia és de Cristina Morales Heinrich, Carme Portacelli l’ha assistit en la direcció i Joan Manrique ha creat l’espai escènic. Aurora Bauzà i Pere Jou s’han fet càrrec de la direcció musical i el segon s’alterna a escena amb Roger Julià per a la interpretació musical.

Després de passar per Temporada Alta i el TNC, Malditas Plumas arriba a la Sala Beckett on Picó rememora el Paral·lel dels anys 20. No des del glamur dels anys daurats d’aquest emblemàtic barri sinó des de la decadència dels llocs i les persones.

Esta es la historia de una muerta que quería ser vedet

Malditas Plumas és un homenatge a les artistes de varietats

Malditas Plumas és un projecte molt personal de Sol Picó que se situa a mig camí entre la realitat i la ficció, entre la tendresa i la decadència. És un tribut a les professionals anònimes del teatre de varietats que narra les peripècies de Marisol, filla d’un guardia civil (com diu la cançó “Hija del Cuerpo”) que vol ser vedet però  és massa baixeta, com no paren de recordar-li. Veient-la, però, fent puntes durant bona part de l’espectacle, ningú ho diria perquè “donar la talla” va molt més enllà de l’alçada, no?

Podem interpretar de diferents maneres les plomes que donen nom a l’espectacle. Són els guarniments que porten les vedets de les revistes del Paral·lel a cap i cos però també poden convertir-se en una feixuga “motxilla de plomes”, tan pesada que no els permet volar.

La motxilla de plomes de vedet em pesa tant que m’absorbeix intensament cap a terra una i una altra vegada

També simbolitza la pell de gallina que produeixen les paraules de Sol Picó en part del públic. Intueixo que sobretot en aquelles persones que han compartit amb ella projectes i moltes hores d’assaig durant la seva carrera. Es nota, però, que se sent molt més còmode amb els moviments de ball contemporani o clàssic – com l’espagat, jette o rond de jambe – que amb les paraules que no van arribar a emocionar-me.

Una peculiar barreja d’elements que no deixa indiferent

Malditas Plumas té tot el que esperem trobar en un cabaret del Paral·lel: una vedet amb (moltes) plomes i roba de lluentons, peces musicals de tots els gèneres com La bien pagà de Miguel Molina, La Bohème de Charles Aznavour o Sag mir wo die blumen sind de Marlen Dietrich com pertoca a un públic divers, el grup de coristes d’Iniciativa Sexual Femenina i fins i tot algun truc de màgia.

Fins aquí tot sembla normal però ja no ho són tant alguns elements surrealistes que donen caràcter a l’obra com les caixes de fruita que simulen les escales de l’escenari, la nina inflable amb què assaja Marisol o el “figurante” que acompanya la vedet durant tota l’obra com una mena d’estaquirot fins que descobrim que és un músic camuflat. Així mateix, els moviments sincopats de la vedet i el cloqueig que imita les gallines té un punt esperpèntic que costa d’entendre. Amb aquesta coreografia, Sol Picó és manté fidel al seu costum de remoure i no deixar indiferent el públic.

El temps passa, amb plomes o sense

Afortunadament, a mig espectacle, Sol Picó que sovint s’adreça al públic per trencar la quarta paret, atura l’obra i ens pregunta: Oi que no enteneu res? Doncs, la veritat és que no perquè la poca connexió entre els diferents números no hi ajuden gaire. Hem d’anar més enllà del caos que veiem a escena per entendre el missatge: el temps passa per a tots però això no importa, la vida continua (amb plomes o sense plomes).

Si hi ha una cosa que queda clara després de veure Malditas Plumas és que Sol Picó no té manies ni complexos i això es mereix un aplaudiment.


  • El que més m’ha agradat: la barreja de disciplines: ball, cant i interpretació.
  • El que menys m’ha agradat: la sensació de no entendre què ens vol dir l’obra.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *