Crítica: Smiley, després de l’amor – Aquitània Teatre

4 out of 5 stars (4 / 5)

El 2012 s’estrenava a la Sala Flyhard de Barcelona, Smiley. Després el Capitol i el Lliure la van tenir en cartell i va viatjar a Madrid (teatres Lara i Maravillas) i després per tot el món. L’èxit aclaparador d’aquest petit muntatge que va començar en una sala independent va ser explosiu i va sorprendre a tothom. Es va endur els Premis Butaca Millor Text, Millor Actor Protagonista i Millor espectacle de Petit Format el 2013.

Smiley, després de l’amor, la segona part de l’èxit de Guillem Clua

Ara, al Teatre Aquitània, podem veure la segona part. Els seus protagonistes tornen amb la continuació que tots desitjàvem, però no esperàvem poder veure; una seqüela, poc pròpia del gènere teatral. A Smiley, després de l’amor Guillem Clua torna a dirigir els mateixos actors, Ramon Pujol i Albert Triola, que ens confessen tots dos que els va fer moltíssima il·lusió la notícia d’aquest retorn de l’Alex i el Bruno.

I em direu: però té sentit aquesta seqüela? Doncs molt! Les situacions, preguntes i caboires que presenta la primera de Smiley són les més pròpies d’una comèdia romàntica, que estan molt bé i ens encanten, però probablement a Smiley, després de l’amor, hi trobem molta més veritat i autenticitat. Els protagonistes han crescut, veuen l’amor d’una altra manera, es plantegen el futur amb uns interrogants diferents que sis anys abans, és clar, com tothom.

Aquesta obra ens mostra que de vegades l’amor pot acabar-se i no passa res. Perquè no és el fi de l’amor mundial, ni de l’amor amb tothom, només d’un amor. També ens ve a dir que d’amor n’hi ha molts i que no només n’hi ha una de bo ni de vàlid.

És una obra que parla d’una relació, igual que a la primera part, ni t’hi fixes ni té importància de quin sexe són les dues persones protagonistes. És molt interessant que l’homosexualitat, en aquesta peça, no apareix per parlar de problemes o de discriminacions; només que són dos homes, aquí els qui s’enamoren.


  • El que més m’ha agradat: la valentíssima aposta per la introducció de l’humor fins a extrems gairebé “cutres” o ridículs. I què!?, la gent del públic riu i traiem ferro al drama que poden arribar a ser les relacions entre dues persones que s’estimen.
  • El que menys: el monòleg dels cinc primers minuts, molt estressant. No en feu cas si us posa nerviosos, seguiu a la butaca que després només fa que millorar i créixer i créixer… I ENTUSIASMAR.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *