Clitemnestra, la dona d’Agamemnó, alça la veu a la Sala Dau al Sec, en el muntatge La última Batalla. En aquest text de Manuel Tirado, Clitemnestra alça la seva veu i parla en nom de totes les dones que la mitologia i la història de Troia han deixat en un paper secundari. Unes dones que mai no van poder decidir, que van estar lligades al destí dels homes i dels déus. Dones sense veu. Doncs ara, Clitemnestra se’ns planta al davant, en la forma de Damià Plensa, i ens parla.
“Las mujeres llevamos una eternidad sufriendo los desvaríos de los hombres pero, por fin ha llegado el día en que yo, en nombre de todas, devuelva el daño inflingido por el poder y la soberbia.”
La última batalla dona veu a Clitmenestra
Clitmenestra fa un repàs de la història, fins i tot anterior a la guerra de Troia, per explicar-nos com se sent, perquè farà el que ha de fer, perquè sap que ho té tot en contra. Un món on l’home és el déu, un món on els déus manen sobre els homes.
L’escenografia, tota blanca, asèptica. Gairebé com un laboratori. Tal com el vestuari de Clitemnestra, tot blanc. Blanc sobre un fons fosc i una catifa vermella. Una catifa que marca la diferència entre l’escenari i el prosceni. El lloc des d’on Clitmnestra, talment com en les tragèdies antigues, s’adreça al cor. El cor que és públic. El cor que són les dones de la història que han hagut de patir el seu destí, sense cap més opció.
«La guerra es un entretenido episodio en la vida de un hombre pero, para las mujeres, es nuestra condena.»
Una bona posada en escena
La il·luminació dona força a aquestes intervencions davant del cor. Clitemnestra / Damià Plena surt de la seguretat de la catifa, de casa, i es planta davant del cor de dones… o potser dels vells de Tebes? O potser dels jutges? I ens parla directament.
El maquillatge de Clitemnestra salta de cultura i se’n va des de Grècia a la Xina, cap al maquillatge kabuki, i empra el vermell, que representa la passió, la ira, la crueltat. Clitemnestra ens està avisant. És subtil, però és un avís en tota regla. Hem vingut a veure una tragèdia i tindrem tragèdia.
«Soy mujer, pero jamás pediré perdón por comportarme como un hombre.»
El monòleg va acompanyat i trenat amb un seguit de boleros amargs i tristos. Una bona selecció musical que trenca els tòpics tràgics grecs i fa que la història ens sigui més propera. La direcció de Francisco Suárez sap crear moments molt íntims i manté l’interès en la història en tot moment.
La última batalla, a Dau al Sec, és un muntatge que ens fa entendre a Clitemnestra i a totes les dones de les que n’hem sentit parlar. Dones que són només el contrapunt a uns herois que, potser, són menys herois del que pensàvem… mentre que les heroïnes, de debò, eren elles.
- Allò que m’ha agradat més: la interpretació de Damià Plensa, continguda i gens estrident.
- Allò que m’ha agradat menys: la mort d’Agamemnó. En un muntatge tan subtil, la mort és massa directa.
