Dit i Fabra és un monòleg que ens explica i ens fa propera la vida del mestre Pompeu Fabra. Un muntatge que està de gira per Catalunya i que, ara, ha aterrat a Premià de Dalt.
Òscar Intente protagonitza Dit i Fabra
Òscar Intente es posa en la pell… no, d’en Pompeu Fabra, no… d’algú molt proper que el va conèixer. Un algú anònim que no té cap intenció de perdre el seu anonimat. Però sí que té molt clar el seu objectiu: que sortim d’allà coneixent una mica millor la figura d’un home que va entomar la tasca de convertir la llengua catalana en una llengua estructurada de forma científica, tal com ja havien fet altres llengües d’Europa. El català era una llengua desmandegada, plena de variants… i en Pompeu Fabra va voler crear-ne un estàndard que servís per a tothom.
Un repàs per la vida i obra de Pompeu Fabra
Òscar Intente ens explica les picabaralles amb Mossèn Alcover, que també es dedicava a treballar per la llengua, però que no sempre tenia les mateixes idees. Ens explica el context històric, en plena República, amb la Mancomunitat de Catalunya fent un esforç descomunal per fer arribar la cultura a tot el país, amb ateneus, associacions, escoles, biblioteques… Era un brou de cultiu idoni per la feina de Pompeu Fabra, de Mossèn Alcover, i de tots els escriptors i periodistes que es van abocar a la causa.
En aquest monòleg, Òscar Intente ens explica la feinada que va fer Pompeu Fabra, però també ens mostra com era en Pompeu Fabra en la seva quotidianitat.
«Un home gris»
Un home gris i, tanmateix, modern. Un home que acollia les novetats que venien d’Europa i triava aquelles que se li adeien millor.
«Jugava al tennis.»
El monòleg d’Òscar Intente està molt ben escrit pel mateix actor i Maria Pla, que el dirigeix amb molta agilitat. La interpretació és fluïda i, en un text que parla del català en català, la pronunciació és exquisida.
Un espectacle de tot just 45 minuts, que dona molta informació sense fer-se pesat.
Un muntatge àgil i ben interpretat
Un monòleg que podria ser una conferència i, en canvi, es converteix en un muntatge àgil i gens pesat, gràcies a la bona direcció i, especialment, a la interpretació d’Òscar Intente, que ens presenta un home que es mou entre la seriositat, la ironia i la sornegueria. A estones ens fa dubtar… i si aquest amic de Pompeu Fabra fos en realitat en Pompeu Fabra que està jugant amb nosaltres?
L’escenografia necessita pocs elements: una escala, llibres, una llibreta amb sorpresa… i un cartell, amb el mot «PARAULA» que permet cloure el muntatge amb moltíssima elegància.
El vestuari és una troballa: l’Òscar Intenta sembla sortit d’el quadre d’en Ramón Casas «Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem». Un vestuari d’època que sembla dissenyat per un dels millors pintors que hem tingut a Catalunya. Tot un luxe!!!
Dit i Fabra, a la Societat Cultural Sant Jaume, és un bon muntatge que, de forma amena, ens fa conèixer la figura de Pompeu Fabra. És un monòleg divertit, explicat de forma casual. Un monòleg que ens fa reflexionar sobre la nostra llengua.
- Allò que m’ha agradat més: el text i la interpretació.
- Allò que m’ha agradat menys: entre els llibres mostrats, només hi ha llibres de literatura… i en Pompeu Fabra volia que el català servís per a tot.
