La Sala Fènix ens porta el monòleg El cor i altres materials de demolició. Un monòleg intents que, des de bon principi ens fa ressonar alguna cosa al cap… una cosa coneguda… una cosa que ja hem vist o llegit…
El text d’Eusebio Calonge ha estat dirigit per Borja Ruiz. I l’Arnau Marín és qui dona cos a allò que ens ressona molt, fins que ens adonem que l’home que tenim al davant és un Ulisses contemporani. Un Ulisses que intenta tornar a casa seva. Que intenta trobar el seu lloc al món. Però abans de trobar-lo, abans d’arribar a la seva Ítaca, ha de fer un llarg viatge que, de la mateixa manera que va fer Ulisses a la Ilíada, també el farà anar als inferns.
El cor i altres materials de demolició: un Ulisses contemporani arriba a la Fènix
Ulisses va anar a l’infern. Aquest home se’l crea ell mateix. Però tots dos l’han de transitar per sortir-ne més forts, amb més vida.
La recerca de casa, de l’amor, és un viatge llarg que aquest home viurà davant nostre. Un viatge sense vaixells, sense guerrers, però també amb monstres contra els que cal lluitar. Monstres que cal vèncer per tirar endavant.
El cor i altres materials de demolició té, a més, un bon disseny de l’espai que, amb pocs elements, crear els diferents escenaris per on l’home va transitant. El disseny de la il·luminació està molt ben lligat al text, s’hi fusiona. La selecció musical és un encert.
La direcció de Borja Ruiz treu molt profit de l’espai i del text, i sap guiar amb mà ferma l’Arnau Marín. El converteix en un heroi sempre vençut que, malgrat tot, intenta trobar el seu viatge a casa. Mai no el converteix en una caricatura.
El cor i altres materials de demolició és un bon muntatge que podeu gaudir a la Sala Fènix. Un muntatge de petit format que és gairebé una epopeia èpica. Els herois mai no moren.
- Allò que m’ha agradat més: el text i la interpretació.
- Allò que m’ha agradat menys: res. He trobat que és un espectacle rodó. Omple les expectatives.
