El TNC ens porta Los Nuestros, una producció del Centro Dramático Nacional. Una bona idea, donat que la paraula Nacional implica que és un teatre que paguem entre tots i està bé que rodi per tota la península i el puguem gaudir tots, no només els de Madrid.
Los nuestros és la història d’un dol. La mare, la Dinorah, ha mort i la família decideix fer el ritual de l’Avelut, el ritual de dol sefardita. 7 dies en què la família està tancada a casa mentre es recorda la mare morta. 7 dies on sortiran tots aquells temes que la distància, ja sigui física o emocional, fa que s’amaguin.
Los nuestros, la història d’una família que viu arreu del món
Aquesta família viu escampada pel món. Vénen d’una fugida des de Tànger cap a Espanya, quan aquí encara era forta la dictadura i ara viuen en una fugida mental que els impedeix arrelar del tot.
La germana gran viu dels records del Tànger que va conèixer quan era petita. La germana petita viu de gaudir els èxits dels seus fills, un nen i una nena, bessons. El net gran viu a la Gran Bretanya mentre intenta convertir-se en un autor teatral d’èxit. L’amiga, que viu l’intent de ser alguna cosa més que allò que s’espera d’ella.
Durant aquest dol, la família obrirà el cor i mostrarà les seves ferides. Allò que realment volen i allò que tenen. El que pateixen. Els dubtes. Han de prendre decisions. Aquests set dies de dol els donaran l’oportunitat de fer-ho, ja sigui perquè n’estan convençuts, perquè ja no hi ha més opció, o perquè estar junts tots aquests dies els ha xuclat l’energia i les decisions es prenen per inèrcia.
El decorat és molt descriptiu
El decorat és molt descriptiu: una muntanya d’estris variats. Com un embalum enorme que algú ha empaquetat per anar-se’n… on sigui, però anar-se’n. Com un record a tots els jueus que, tard o d’hora, han hagut de fugir d’on viuen. Una muntanya de coses que és un record continu que la diàspora és sempre allà, a tocar, que sempre han d’estar preparats per fugir, un altre cop.
Una família que mai no serà prou bona jueva, ni prou bona tangerina, ni prou bona espanyola, ni prou bona britànica… sempre sentint una mirada crítica al damunt.
Però, com bé diu Marina: cal fer el dol de les coses que no farem per poder fer les que sí que hem de fer. La Marina, la noia jove que vol tenir un fill, que vol un futur i vol lluitar per ella. La mirada lúcida.
De la muntanya d’estris, els actors en van traient els elements que ompliran l’escenari. Uns micròfons serveixen per fer sentir la seva veu en els moments en què tornen a recuperar l’Avelut i segueixen la tradició.
“Run away, turn away, run away, turn away, run away.
Run away, turn away, run away, turn away, run away”
Una obra coral amb una bona direcció, text i interrpretacions
Los nuestros és una obra coral on tots tenen el seu lloc. La direcció de Lucía Carballal, que també és l’autora del text, ha permès que tots els intèrprets (Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, Gon Ramos, Alba Fernández Vargas / Vera Fernández Vargas, Asier Heras Toledano / Sergio Marañón Raigal), tinguin el seu moment, tots tinguin un paper continu en aquest ritual.
Los nuestros, al TNC, és un bon moment per veure què es cou a Madrid, al Centro Dramático Nacional. I també és un bon moment per demanar reciprocitat… demanar que una obra en català es pugui veure allà.
També és un bon muntatge que ens mostra una part de la nostra societat que, sobretot ara, ha de viure mig amagada. Una part de la societat que sempre ha de tenir les maletes preparades perquè ja viu amb el convenciment de què haurà de fugir. Una gent, els jueus sefardites, que són d’aquí però senten que no se’ls considera d’aquí. Són d’aquí però són vistos com a forasters, estranys.
I, sobretot, un bon muntatge per comprendre que les famílies, siguin com siguin, siguin d’on siguin, segueixen unes dinàmiques que ho fagociten tot.
- El que m’ha agradat més: les interpretacions. Una obra coral que es teixeix entre tots.
- El que m’ha agradat menys: els micròfons. En el moment de la cançó o en el moment dels records sembla que tenen sentit… però en la resta de moments, distreuen.
