Casa de nines, el clàssic de Henrik Ibsen, torna a la cartellera de Barcelona. Aquesta vegada, la Sala Atrium ha estat l’encarregada d’acollir aquesta peça clàssica que trenca amb el model de dona-esposa-mare perfecta per presentar-nos a una dona que pren consciència d’ella mateixa i decideix empoderar-se.
Raimon Molins dirigeix aquesta peça interpretada per Anna Maruny, Jordi Llordella, Claudia Manini i Cris Martínez, que ens fa viatjar al Nadal a casa de la Nora i en Torvald Helmer.
Casa de nines, o com una dona es repensa i es prioritza
Aquesta peça d’Ibsen és tot un clàssic en el teatre europeu. I és que, de manera totalment innovadora per la seva època, el dramaturg va optar per trencar les regles de la societat de l’època presentant a una dona que decideix abandonar a la seva família per trobar-se amb ella mateixa. I aquest gir final, aquesta decisió valenta i colpidora, és una de les escenes més brillants d’aquesta versió que, ara, podem gaudir a la Sala Atrium. Un moment ple de veritat, de ràbia, de sinceritat i de retrobament on l’Anna Maruny ens emociona i ens encoratja.
Però comencem pel principi… A Casa de nines de la Sala Atrium ens trobem amb la Nora preparant la nit de Nadal. Sembla molt feliç dins el seu món imaginari on s’ha creat l’escenari perfecte, idíl·lic i bonic, per fer el seu paper de dona perfecta, de mare perfecta i de nina perfecta. En Torvald, el seu marit, l’admira com si fos una relíquia: la Nora no és vista ni tractada com una dona de carn i ossos, sinó com una joguina ben bonica amb qui riure, jugar i passar l’estona. Res més.
Aquest món tan ben muntat i organitzat es trenca la nit de Nadal quan una decisió de la Nora tindrà les seves conseqüències. I, a partir d’aquí, tot el castell de sorra que s’havia creat envers la seva vida, comença a enfonsar-se. La Nora, desesperada, intentarà salvar el seu món, però, al final, acabarà acceptant el seu destí i serà quan veurà l’escenari on ha actuat tota la vida.
Bones interpretacions, creïbles, naturals i enèrgiques
L’elenc de Casa de Nines defensa molt bé el seu paper. Menció especial a l’Anna Maruny que aconsegueix donar-li grans matisos a la seva interpretació: veiem a la nina, però també veiem a la dona desesperada, a la dona espantada i, finalment, a la dona empoderada que decideix alliberar-se.
Durant la primera part de l’obra, aquest personatge ens grinyola per la seva artificialitat i superficialitat; però, quan la trama va avançant, comencem a veure-li totes les cares al calidoscopi i ens trobem amb una dona completa, complexa i plena de contradiccions.
Escenografia bonica, però poc pràctica
Kike Blanco ens presenta una escenografia que, a la meitat de l’obra, ens sorprèn. Apareix la casa de nines davant nostre i, darrere els vidres, veiem la vida de la Nora com si fos un aparador de botiga. Aquest recurs simbòlic i estèticament bonic, acaba sent poc pràctic pel transcurs de l’obra.
I és que impedeix que el públic pugui veure bé tot el que succeeix a l’interior de la casa i que el so de les veus es vegi dificultat per aquell “mur” que s’ha instal·lat davant nostre. Finalment, l’experiment acaba sent una mica irregular. Personalment, estava asseguda a una de les butaques més enganxades a la paret i vaig haver de canviar-me de cadira per poder veure-hi bé.
Tot i aquest petit inconvenient, la versió de Casa de nines de la Sala Atrium és digna de veure. Sobretot per l’escena final on la Nora es treu la màscara i ens fa vibrar amb una presa de consciència i una veritat que ens esgarrifa l’ànima.
- El que més m’ha agradat: L’escena final. Molt ben dissenyada, interpretada i dirigida.
- El que menys m’ha agradat: El recurs de l’escenografia, tot i ser molt bonic, no ajuda a l’obra.
