El Teatreneu presenta un muntatge que té més profunditat del que sembla. Paneroles, no les mata ni el lloguer.
En un futur no massa llunyà, Barcelona és Metabarcelona. Madrid, és Madrintex. València, és Valenciaga. Les ciutats ja no són dels seus ciutadans. Són un decorat per a turistes on els autòctons són considerats com una espècie a eliminar. Són les paneroles de la ciutat.
Paneroles, una comèdia distòpica sobre la situació de la vivenda
A Metabarcelona hi viuen en Lluís i l’Òscar. En un pis pel que paguen 3000€ mensuals i on tenen un rellogat que viu en un armari, per poder pagar el lloguer.
L’Òscar i en Lluís tenen un problema: una panerola se’ls ha instal·lat a casa. Una panerola que no se’n va de cap de les maneres. I, mentre lluiten per fer-la fora, el propietari del pis els apuja el lloguer a 6000€. Els dos amics es converteixen en les paneroles del pis.
Una denúncia contra l’especulació i la gentrificació
A partir de situacions absurdes, l’obra denuncia l’especulació, la gentrificació, la pèrdua de la nostra història… i, alhora, també critica una educació que fa que ni l’Òscar ni en LLuís no sàpiguen què són els drets, ni si en tenen, ni com lluitar per defensar-los. És una cosa que és dels avis… ells ja no en tenen cap coneixement.
Bones interpretacions i direcció
En Sergi Benet (Òscar) i en David Magaña (Lluís) són els dos amics que, gràcies a la panerola, descobriran que ells també són paneroles. També són eliminables i prescindibles en una ciutat que no els vol.
Dirigits per Cora Rosell, fan que el muntatge mantingui un bon ritme i que ens sorprengui fins al final, amb un final que és com la cirereta del pastís. Quan penseu que tot ja ha acabat… doncs no. Espereu-vos que encara n’hi ha més! I no us decebrà!
Una posada en escena senzilla, però efectiva
Un escenari molt buit: el pis. Amb el mínim imprescindible per viure-hi. No és que no hi càpiga res més, és que ni l’Òscar ni en Lluís no poden comprar res més. La ciutat és cara, i tot el que s’hi ven és car. Tot està dissenyat per a què els turistes hi deixin els diners, que és l’única cosa que no tenen ni l’Òscar ni en Lluís.
Un bon disseny de vestuari fa que, en escena, hi apareguin més personatges. Tot i que l’escenari és petit, els dos intèrprets aprofiten la disposició de l’escenografia per poder entrar i sortir i donar moviment a un muntatge.
Els canvis d’escena es fan davant nostre, amb un fosc que no ho és tant… així el públic pot gaudir, de propina, dels moviments dels dos intèrprets que preparen l’escenari…. fins que es fa un fosc negre, total, i tornen a engegar amb una altra escena que és encara més surrealista que l’anterior.
Paneroles, al Teatreneu, és una crítica a una ciutat que s’aboca a un tipus d’indústria, el turisme, i expulsa els seus habitants. Una ciutat que hipoteca la seva ciutadania, els seus espais, la seva idiosincràsia… per uns diners fàcils que poden acabar destruint-la.
Paneroles és també una denúncia a la manca d’educació d’unes generacions que pujaran ignorants dels seus drets i de com defensar-los. Afortunadament, és una comèdia (agra, però comèdia) perquè si fos un drama, no hi hauria prou mocadors per eixugar-nos les llàgrimes.
- Allò que m’ha agradat més: el text i les interpretacions, exagerades, sobreactuades… molt ben quadrades amb la comèdia. I el final. El final m’ha agradat molt.
- Allò que m’ha agradat menys: en alguns moments, es perd el ritme. La comèdia és molt trepidant en tot moment i, quan aquest ritme s’atura, es nota molt.
