Amb [AGON]IA, la Cia del Corb ens proposa un viatge que entra pels ulls des del primer segon: un desplegament estètic i actoral que ens trasllada, sense moure’ns de la butaca, a una soledat a milers de quilòmetres de la Terra. L’obra ens presenta a una astronauta (Berta Pipó) sola a l’espai, enfrontant-se a sorolls estranys i a una profunda crisi d’identitat.
[AGON]IA: El repte de la soledat a l’Ícare
[AGON]IA, signada per Marcel Clement i sota la direcció de Victòria Boixadera, ens proposa un viatge: acompanyar una astronauta (Berta Pipó) en la seva missió d’aïllament total a l’estació orbital Ícare. Però, com passa en els millors relats de gènere, quan l’oxigen escasseja, les certeses comencen a aparèixer. Aquesta proposta busca desgranar aquesta necessitat tan nostra de ser reconeguts, fins i tot quan estem a milers de quilòmetres de la mirada de l’altre.
Una posada e escena que t’atrapa
El primer que t’impacta en entrar a la sala és la potència visual del muntatge. L’escenografia és una meravella: un gran cilindre il·luminat que emula l’interior d’una nau, però que també es converteix en una gàbia per a la protagonista.
Hi ha un gran treball en el disseny de les llums i l’espai sonor que aconsegueix recrear una atmosfera de hard sci-fi que ens envolta des del primer minut.
Berta Pipó, la única actriu de l’obra
El pes de l’obra recau sobre la Berta Pipó, una actriu que treballa amb una gran naturalitat. En el seu paper d’astronauta, Pipó està fantàstica. El més interessant de l’obra és quan descobrim la cara més humana d’aquesta astronauta. Malgrat ser una heroïna valenta i entrenada per a una missió única, en la seva intimitat ens mostra una dona vulnerable i perduda. Aquesta reflexió sobre per què fem el que fem o a qui volem demostrar alguna cosa amb les nostres fites és, sens dubte, la línia narrativa més potent de la proposta.
Però, la Berta Pipó també encarna a un segon personatge: una mena de consciència metafòrica. Tot i que s’hi entrega al màxim amb un treball corporal molt fluid, gairebé de dansa, aquesta vessant més simbòlica es veu una mica forçada. En lloc d’aconseguir crear més misteri, acaba per ennuvolar la connexió que ja havíem establert amb l’astronauta “real”.
La fina línia entre el mite i la claredat
És evident que Marcel Clement és un autor amb un món interior ric i una formació culta envejable. L’obra fa referències a Ícar, al Leviatan i a altres pilars del pensament clàssic. No obstant això, en aquest afany per dotar la història de capes intel·lectuals, la dramatúrgia peca, a vegades, de ser massa rebuscada.
Les referències són tan denses i es llencen amb tanta rapidesa que l’espectador pot arribar a sentir-se una mica fora de joc. Potser, menys “lliçó” i més “suggeriment” haurien ajudat a fer que el missatge calés de forma més orgànica, sense que sentim que ens cal un diccionari de mitologia per seguir el ritme de la nau.
Una reflexió necessària, un tancament per polir
La idea central de [AGON]IA és interessant i necessària: enfrontar-nos a la nostra pròpia insignificança en el cosmos. Però la dramatúrgia opta per un rerefons metafòric i ple de cultismes que dificulta la comprensió total de l’obra i fa que el ritme decaigui. Al final, ens quedem amb el sabor d’haver vist un exercici teatral d’altíssim nivell tècnic i actoral, però que perd força a causa d’un guió massa enrevessat i distant.
Tot i això, [AGON]IA ens deixa amb ganes de seguir la pista a la Cia del Corb, que aquí demostra una capacitat de muntatge i un talent interpretatiu que prometen grans nits de teatre.
