El Lladre de llibretes és la història de Davide, un noi coix, que viu en poble petit. El futur del Davide està escrit. Cuida porcs, com el seu pare… i quan el seu pare no hi sigui, continuarà cuidant porcs.
La vida sembla fàcil si està ja determinada. Però en Davide vol fer alguna cosa més… per això, quan ve el quincallaire al poble, li roba llibretes on hi escriu el que, per a ell, són lletres.
“Tuuuu… si saps com van les coses petites aprendràs lo que és més gros!”
El seu punt de referència és la Teresa, una noia del poble que sap llegir i escriure. Una noia a qui tothom va a buscar quan cal llegir una carta, un diari, una citació…
“- Les muntanyes també tenen nom – Sí, però no tenen orelles per sentir-lo!”
El lladre de llibretes, un monòleg sobre el feisxime i el poder de la literatura
El món del Davide es capgira del tot el dia que, al seu poble, hi arriben uns deportats de Nàpols. El feixisme és arreu i aplica polítiques molt dures contra els que no hi combreguen.
Entre els deportats hi ha en Nicolás i el seu pare. Dues persones que marcaran un abans i un després en la vida de Davide. Ja res no serà el mateix. Amb les paraules, amb la lectura i l’escriptura, en Davide s’obre al coneixement del món… i el món és molt més gran que el seu poble.
“Els actors fan riure perquè diuen la veritat”.
El text avança de mica en mica
Ens fa avançar amb la història com si anéssim seguint unes molletes de pa. En un bosc d’ignorància, el camí de molletes ens porta a la llum.
“No sé escriure, però he creat una llengua!”
El text parla de la vida del poble, de la vida dels deportats, d’una societat estreta i ofegadora. En Nicolás i el seu pare són el món exterior. Ens parla de les ganes de la gent de tirar endavant malgrat els maltractaments, la presó, la deportació…
“En els barracons on s’estan, han organitzat una espècie d’escola. Però no se pot dir: és una escola clandestina.”
Cada escena és un pas endavant. En Davide ens les explica i les viu. Ho fa en present. Tot és en present. El que ens explica és el que viu, i ens ho fa viure a nosaltres.
L’Albert Triola fa tots els papers
De fet, fa de Davide… i és en Davide qui fa tots els papers. És una interpretació dins d’una interpretació. Els personatges que apareixen ho fan a través del Davide, no de l’Albert Triola que aconsegueix desaparèixer rere en Davide.
Una interpretació meravellosa en què l’actor es fa petit per fer grans els personatges. Una interpretació que fa que l’Albert Triola mostri el seu talent i la seva professionalitat.
Una escenografia molt encertada
L’escenografia fa tornar en Davide a la cort de porcs, al poble. Amb unes portes molt ben col·locades, hi fa aparèixer els porcs, el quincallaire, un escenari… Amb un bon disseny d’il·luminació, l’escenografia va avançant amb el text.
La música, amb un aire de música de cine mut, acaba de lligar i donar temps i forma al muntatge.
“Ara, l’hivern de la nostra mala sort s’ha tornat un estiu gloriós per aquest sol de York. Tots els núvols que penjaven damunt nostre queden enterrats en la part més fonda del més profund oceà”.
La direcció de David Pintó li dona un bon ritme a l’obra
Sap combinar moments accelerats amb moments intensos, el riure amb el plor, la por amb l’esperança. David Pintó fa que l’Albert Triola sigui en Davide, i que en Davide sigui la resta de personatges. Una direcció dins d’una direcció. Una interpretació dins d’una interpretació.
El lladre de llibretes, a la Sala Versus Glòries, és un bon monòleg basat en un text molt bonic i ple d’esperança. Un monòleg amb una interpretació brillantíssima de l’Albert Triola, que es mereix tots els aplaudiments que rep i que rebrà.
- Allò que m’ha agradat més: l’Albert Triola. Meravellós. I el text, que m’ha recordat una mica Padre Padrone, dels Germans Taviani (pel·lícula que va estar prohibida a Espanya durant uns quants anys… )
- Allò que m’ha agradat menys: res. Una obra per repetir-la.
