Carlota Subirós ha reunit les tres tragèdies dels Labdàcides i les ha portat a l’escenari que els pertoca: l’escenari de la Sala Gran del TNC. Èdip i Antígona és un muntatge que 13 intèrprets. No és un muntatge que pugui fer un teatre petit. És un muntatge que l’ha de muntar el TNC.
Èdip i Antígona, un text adaptat per Carles Riba, filòleg, hel·lenista, classicista…
En escena hi veurem Èdip Rei, Èdip a Colonos i Antígona. El text en què s’ha basat l’adaptació és el text de Carles Riba, filòleg, hel·lenista, classicista… Un home culte que va fer una traducció al català dels textos de Sòfocles intentant mantenir la musicalitat del text original, amb tots els recursos estilístics necessaris. El català emprat és un català luxós, amb un vocabulari exquisit i molt acurat. Un text per llegir-lo i rellegir-lo. Un text que es gaudeix.
Un espectacle coral
Els diàlegs es barregen amb monòlegs, dirigits al públic o a la resta d’actors que, en aquells moments, fan de cor.
Èdip és un home condemnat per un oracle en el moment de néixer. Un oracle que ja ve de més lluny, perquè els seus avantpassats ja havien comès actes desagradables als déus. Sòfocles es centra en Èdip i els seus descendents. Els fill pagaran pels pecats dels pares.
L’escenografia és immensa
En la primera tragèdia, Èdip Rei, una pantalla atrapa els intèrprets i els deixa poc espai en escena. Al darrere, com que hi ha cap il·liuminació s’hi intueix un terreny amb terra. La pantalla fa que el públic d’hi vegi reflectit… els intèrprets estan tancats entre el públic real i el públic reflectit.
A Èdip a Colonos i Antígona, la pantalla no hi és i podem veure un terreny descampat, amb molta terra i algunes plantes. Al voltant, una estructura immensa que podria ser un teatre grec, amb dues columnes enormes, a banda i banda, i una paret alta amb alguns accessos. Una estructura semicircular.
Un vestuari fosc, més modern
El vestuari no segueix el tòpic de les túniques, quitons, coturns o himations. El vestuari és actual es fosc, negre. A diferència de l’època clàssica, on el color era viu i, a més, servia per diferenciar qui era qui (els reis vestien de color porpra, els personatges tristos vestien de color fosc, el color blanc el vestien les noies pures o, també, els déus, perquè era el color que brillava; el vermell el vestien personatges violents… La Carlos Subirós ha prescindit d’aquests codis de color i ha vestit tots els personatges de color fosc.
Com que el disseny d’il·luminació també fa que hi hagi moltes penombres en escena, la barreja de la penombra amb el color fosc del vestuari fa que, de vegades, sentim la veu dels personatges però ens costi veure’ls en escena, camuflats entre la fosca. Per un costat, dona molta potència al text, per l’altre, fa que perdem la interpretació.
El poc moviment dels personatges, la foscor del vestuari i la il·luminació fan que, en alguns moments, més que en un muntatge teatral, sembla que estiguem en una lectura dramatitzada. I hi ha hagut lectures dramatitzades amb més moviment.
Bones interpretacions
Entre els actors, cal destacar a Vicenta Ndongo, que recrea una Jocasta que passa per tots els sentiments en poc temps: de l’alegria més intensa al dolor més profund. Al terror. I també Jordi Martínez és un Creont prepotent, humiliador, satisfet d’ell mateix, capaç de tot per aconseguir el que vol. I ho interpreta de forma molt convicent.
En un muntatge on el text és tan important, la dicció de Babou Cham no sempre és la més clara i, fins i tot amb micròfon, costa seguir el seu text.
Complement el repartiment Moha Amazian (Teseu), Lurdes Barba (Serventa), Babou Cham (Èdip), Joel Cojal (Hèmon), Oriol Genís (Tirèsies, l’endeví), Jordi Martínez (Creont), Vicenta Ndongo (Jocasta), Albert Pérez (missatger), Kathy Sey (Antígona), Yolanda Sey (Ismena), Yolanda Sikara (Eurídice), Junyi Sun (habitant de Colonos), Moïse Taxé (Polínices).
La música, cants en directe fets pels mateixos actors, hi dona un aire antic a tot el muntatge. Ens fa anar segles enrere. És un encert.
Èdip i Antígona, al TNC, s’ha d’anar a veure. Perquè és un clàssic etern i intemporal. Un clàssic que parla de temes que no caduquen: la llibertat, el dret de triar el propi camí, la responsabilitat de les decisions que prenem, l’amor, l’ambició… són temes que són presents en el nostre món des de fa segles. Són temes molt humans.
És una obra que s’ha de veure perquè cal anar al TNC quan actua, de debó, com el Teatre Nacional que és, i posa en escena muntatges que altres teatres més petits no podrien assumir. Perquè el TNC pot tenir una companyia de 13 persones en escena (per cert, ben trobada Lourdes Barba!!!), perquè es pot permetre escenografies immenses… Si no ha el Teatre Nacional, no ho pot fer ningú més.
També s’ha de veure perquè és un clàssic que té més de 2500 anys i encara és viu, molt viu. I alguns personatges ens faran pensar en persones que veiem a les notícies cada dia
I, per últim, s’ha de veure perquè el text, la traducció al català de Carles Riba, està escrit en un català exquisit, amb un vocabulari acurat i precís. Un català gens simplificat. Un català que no insulta la nostra intel·ligència amb una rebaixa del nivell: un català que ens acarona.
- Allò que m’ha agradat més: l’adaptació dels trest textos per convertir-los en un sol muntatge. El treball grupal dels actors. L’escenografia immensa.
Allò que m’ha agradat menys: en un text basat en la traducció de Carles Riba, el TNC no es pot permetre tenir un actor que no sap pronunciar les esses sonores, les neutres ni les elles. Entenem que la selecció d’actors ha seguit uns criteris molt determinats… però no podem creure que no hi hagués cap altra possibilitat. El monòleg de Junyi Sun és una bufetada al text.
