Crítica: Coloma – Escenari Brossa

Consulta la cartellera de teatre de Barcelona 

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Coloma, a l’Escenari Brossa, és un monòleg preciós en tots els sentits de Maria Collado Bennasar, interpretat amb molta delicadesa per ella mateixa, sota la direcció de Montse Bonet.

Coloma ens parla des del present fent una mirada al passat, de la seva infantesa…

«Jo, asseguda en una cadira, menjant pipes…»

Una història que comença als anys 80 i va arribant, de mica en mica, sense gairebé ni adonar-nos-en, cap al present.

Coloma viu a Mallorca, el seu món no és massa gran: casa seva, la botiga on treballa la seva germana, les platges, els turistes… uns turistes que ja ho omplen tot i obren els ulls de Coloma… al principi amb una imatge molt infantil, des del seu punt de vista de nena petita… però una imatge que sempre durà al cap.

«Vull ser turista i anar sempre en avió.»

Maria Collado es posa en la pell de tots els personatges: Coloma, la mare, el pare, les dues germanes (Apol·lòni i Catarina), les amigues, les veïnes, la dona, Anna…

Amb una expressivitat i un llenguatge corporal molt ben treballats, Maria Collado fa que veiem cada personatge davant nostre, de forma independent, única. Els diàlegs són àgils i vistosos. És un treball interpretatiu difícil i molt ben aconseguit.

«Cremar el teu passat no farà canviar el teu present.»

Coloma ha de viure la seva vida i aprendre dels seus encerts i errors per saber què és el que ha de fer. I tenir prou valor per fer-ho.

«Lluitau per construir sa propia felicitat.»

Molt bon treball de la Maria Collado Bennasar

Maria Collado Bennasar ens crea un seguit de personatges plens de vida que, en molts aspectes, són molt reconeixibles, perquè són com tots nosaltres. No sembla que tinguin res d’especial, però vessen vida. I amb aquest muntatge Coloma ens diu que nosaltres, el públic, també vessem vida.

Un escenari gairebé buit, amb un tamboret de vímet que fa moltes funcions, segons el que requereixi l’escena. Unes peces de roba penjades que són punts de referència de la vida de Coloma. I res més. No cal res més per a aquest monòleg.

La il·luminació anirà seguint l’estat d’ànim de Coloma i dels altres personatges. Un disseny de llums que sembla el seu alter ego. I la música, que ens porta als anys 70-80-90 ens fa sentir melangiosos i desperta records que potser fa temps que no recordàvem.

Coloma, a l’Espai Brossa, és un muntatge especialment bonic que ens abraça i ens bressola. A més, Maria Collado no canvia el seu accent mallorquí (preciós) per un català occidental estàndard. I això és un valor més d’aquest monòleg que ens parla de Coloma, de la seva vida, de les seves inquietuds… i una mica, també, de nosaltres.


  • El millor de l’obra: Maria Collado Bennasar. En tot: el text, la interpretació, i el seu meravellós accent mallorquí que enamora.
  • El pitjor de l’obra: Que estarà massa pocs dies en cartellera.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *