Crítica: “A mi no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía)” que si no …

Nota: 9 sobre 10

Dono fe, com a gran admiradora del dramaturg americà, que si ell hagués conegut el personatge que interpreta Roberto G. Alonso a “A mi no me escribió Tennesssee Williams” l’hauria convertit en la protagonista d’una de les seves obres. No sé si seria més de l’estil de Liz Taylor a “Una gata sobre el tejado de zinc” o de Vivien Leigh  a “Un tranvia llamado deseo” però segur que s’hi assemblaria molt. Com dues gotes d’aigua.

Marc Rosich i Roberto G. Alonso han unit el seu bagatge i saber fer per crear aquesta peça teatral que desperta en nosaltres ressons nostàlgics i una gran tendresa. Va ser molt ben acollida pel públic quan es va estrenar el 2016 a Fira de Tàrrega i ara la podem veure a La Seca-Espai Brossa

Roberto G. Alonso es converteix en una de les heroïnes de les obres de Tennesee Williams

Roberto G. Alonso es posa en la pell d’una dona d’edat indefinida que viu sota un pont després de ser desnonada. Res és com ella hauria somiat. Sobretot aquell enginyer que la va abandonar quan les coses van començar a anar malament. “Tocata y fuga” va fer.

Només entrar a la sala de La Seca, Alonso ens atrapa en els seus pensaments i en la seva vida. No hi ha barreres entre ella i nosaltres. Ens convida a escoltar-la, a entendre-la i així ho fem.

La protagonista de l’obra viu en un món de ficció ple de referències a les protagonistes femenines de Williams en les quals s’emmiralla. Ella també era actriu abans de caure en desgràcia, ens explica.

Que difícil és mantenir la dignitat quan es viu envoltada només del que s’ha salvat del naufragi de la nostra vida. Quan el banc la fa fora de casa, ella omple la maleta amb les seves pertinences més preuades: vestits i sabates. Això i un munt d’andròmines més és el que ocupa l’escenari de La Seca. Diríem que pateix la síndrome de Diògenes.

La protagonista intenta sobreviure com pot en una nova “residència” que respira desolació. Mentre es canvia una i una altra vegada de roba, explica amb llenguatge ampul·lós – gens adient – les experiències viscudes: amor i desamor, alegries i penes, riquesa i pobresa.

Ella, com les protagonistes del dramaturg, expressa l’enyorança per l’esplendor perdut: joventut, bellesa, diners, prestigi social … Això sí, amb un toc d’humor i sarcasme que contrasta amb la penúria de la situació i provoca les contínues rialles del públic.

L’esplèndida interpretació d’Alonso desperta nostàlgia i molta tendresa

Text enginyós, música i cançons que l’acompanyen, gestos i posats exagerats, ball i molts canvis de vestuari …  tot s’integra per donar consistència a una trama plena de flashbacks.

Tots aquests elements contribueixen a definir la protagonista que en un esplèndid exercici de transformisme ens fa oblidar que és un home. Una interpretació digna d’una heroïna de Tennessee Williams: versàtil, histriònica, plena de matisos i cent per cert creïble.

Ens arriben al cor els seus intents per mantenir la dignitat i reduir la soledat amb la nostra presència. Amb seductores paraules i mirada coqueta pidola el nostre afecte. Se sent sola i miola com una gata. No podem deixar d’expressar-li la nostra empatia a qui ens obra el seu cor.

Una excel·lent selecció musical que s’integra i dóna consistència a la trama

La tria de la música que acompanya el relat és excel·lent. La lletra de cançons com “Yo no soy esa” de Mary Trini, “Soledad” de Diego El Cigala o “Que hace una chica como tu en un lugar como este” de Loquillo ens parlen de desamor, d’esperances perdudes, de soledat. En un atrotinat cassette sona la banda sonora de “Memorias de África, una de les pel·lícules més romàntiques de la història del cinema. Amb una protagonista que bé podria haver estat també de Tennessee Willians.

Les peces musicals no són un mer complement sinó la massilla que uneix les diferents peces creant un tot. Si les canviéssim, seríem davant d’una altra obra. Millor no canviar ni una nota.

El temps se’ns fa curt i la presència de Roberto G. Alonso és tan propera que nosaltres també ens submergim en els nostres records. De les inoblidables protagonistes de Tennesse Willians però també de les magnífiques coples espanyoles. De sobte, m’imagino Rocio Jurado dedicant-li una trista cançó que parla només de sentiments.

Dades tècniques de A MI NO ME ESCRIBIÓ TENNESSEE WILLIAMS (PORQUE NO ME CONOCÍA), a La Seca-Espai Brosa

  • Creació: Roberto G. Alonso i Marc Rosich
  • Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich
  • Intèrpret: Roberto G. Alonso
  • Coproducció i residència: Fira de Tàrrega 2016 Programa de Suport a la Creació

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *