Mercè Aránega, Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès i Biel Rossell protagonitzen Amnèsia, una obra escrita per Nelson Valente i que es pot veure a la Sala Petita del TNC. Es tracta d’una comèdia familiar on tres germans han de lidiar amb una situació complicada: la seva mare està perdent la memòria.
Amnèsia, una comèdia sobre les dificultats familiars
Amnèsia és una comèdia que ens presenta a tres germans que van a sopar a casa la mare. Però amb la mare hi viu una de les filles (Miríam Iscla) que és la que la cuida. Però la mare està cada cop pitjor, va perdent la memòria i, a vegades, no hi és del tot. No sabem si és demència, Alzhèimer o, senzillament, el pas dels anys, però sí que veiem una situació colpidora on els fills han de fer-se càrrec d’una mare que, cada cop, reconeixen menys com la seva.
Mercè Aránega és la mare, la que té les pèrdues de memòria i que viu amb una de les filles, la Míriam Iscla. Joan Negrié és un dels germans i Victòria Pagès és l’altra germana. Tots tres es reuneixen aquesta nit per fer un «sopar», encara que la Míriam els hi vol demanar una cosa. Màrcia Cisteró és la dona del germà i Biel Rossell és la parella de la germana. Tots ells aconsegueixen donar-li ritme, humor i veritat a aquesta obra de teatre.
Les interpretacions són molt naturals, destacant sobretot la de la Míriam Iscla, que té una manera d’actuar tan transparent i real que ens la creiem sense que tingui que pronunciar paraula (la seva relació amb el gat és divertidíssima, encara que es perd quan evoluciona l’obra). La Màrcia Cisteró també es marca un paper genial, amb una força i una energia que remunta el ritme de l’obra i que li dona més embranzida i conflicte.
Un tema delicat tractat amb un humor irònic
Amnèsia és una obra amb un tema delicat, molt delicat. I dolorós, molt dolorós. Veure a una mare deixar de ser ella i estar perduda, en una espècie de «limbo» ha de ser molt dur. Però en Nelson Valente ha optat per tractar aquest tema amb un toc d’humor, demostrant com els fills poden arribar a ser d’egoistes.
El tema és poc original. Hem vist moltes vegades aquestes situacions on els fills no saben què fer amb els pares. En aquest sentit, Amnèsia no aporta res de nou. Veiem a la filla que es sacrifica, a la germana triomfadora i al germà fracassat.
Sincerament, crec que això és qüestió de gustos: a mi, que es tractés aquest tema de salut mental d’aquesta manera tan frívola i amb humor, no em va agradar. Em feia mal veure a la mare així i em feia mal que moltes de les bromes que es feien a l’obra estiguessin relacionades amb la malaltia de la mare. Però això és qüestió de gustos i, sobretot, d’humor.
És per aquest motiu pel qual Amnèsia no em va acabar de convèncer. L’ús de l’humor és una bona eina per superar situacions difícils, però en aquest cas, el focus de l’humor era moltes vegades el problema de la mare i, a mi, això no em feia gràcia.
En definitiva, trobo que Amnèsia és una obra de teatre amb molt bons actors, però amb un guio poc original i un ús de l’humor que a mi, particularment, em va semblar de mal gust.
- El que més em va agradar: Les interpretacions de les actrius i els actors.
- El que menys: Tractar de manera humorística aquest tema tan delicat.
— COMPRAR ENTRADES —
