[usr 4,5 img=»03.png»]
En un món on no fan més que acumular-se males notícies dia rere dia, si ballar és l’únic que ens salvarà, totes les grans personalitats mundials que feia uns dies es reunien a Glasgow a intentar evitar el desastre – o a fer-ho veure – poden començar a fer les maletes, perquè la Cia El Borrego té moltes més possibilitats d’arreglar-ho tot.
Ballar (és l’únic que) ens salvarà és un espectacle que fa espectacle de la realitat – o és la realitat un espectacle en sí mateixa? –, un viatge en el temps que viatja en el temps fent del seu final el seu principi, i del principi, el seu final. I, és clar, molt i molt de ball.
Ballar (és l’únic que) ens salvarà: ballant des del passat fins al present
Ballar (és l’únic que) ens salvarà és una obra difícil de descriure, perquè es viu més com una experiència que com un espectacle a observar i aplaudir. La recepta és llarga: grans cullerades de realisme màgic, una bona dosis de teatre grec clàssic, uns quants grams de poesia, un pessic de teatre musical, trencaments constants de la quarta paret, alguna cosa de Romeo Castellucci, i molt i molt més.
La història, escrita per Marc Artigau i codirigida per Aleix Fauró i el mateix Artigau, ens parla d’una família, d’un país, de dues generacions. L’home posa el peu a la Lluna i neix Roma, a qui veiem créixer prop de la seva mare (massa i tot), a la vegada que creix el país, hereu constant de tot el passat que porta darrere. Ròmul, fill de Roma, ens portarà a un present que es barreja amb la realitat, desdibuixant els límits al més pur estil “All the world’s a stage”. El seu relat és tan universal com l’experiència vital humana, i a la vegada tan concret com la teatralització del procés de teatralització d’aquesta mateixa història… Tot té sentit i és fàcil d’entendre si es veu, ho prometo.
Brillant, gens ensucrada, però extremadament divertida des del primer minut, Ballar (és l’únic que) ens salvarà és una experiència que fa que pugis les escales del Maldà sense saber molt bé què vas a veure, i en surtis sense saber molt bé el que has vist. I tanmateix, amb la convicció que, fos el que fos, ha valgut la pena viure-ho. Vaja, com la vida mateixa.
La nova generació que pren el relleu
D’entrada, nou intèrprets pot semblar massa companyia per una soirée a la sala aristocràtica del Maldà, però com en tota bona obra d’art, tot és qüestió de repartir cada element harmoniosament dins del quadre. La coreografia de Marta Tomasa esdevé gairebé escenografia, amb cada actor/ballarí col·locat sempre al lloc exacte en el moment exacte.
I quins intèrprets! Sortits de l’Escola Eòlia ESAD, els membres de la Cia El Borrego no havien vist el món encara als Jocs Olímpics del 92, però la seva energia és capaç de deixar l’espectador sense alè mentre ells segueixen ballant com si res al llarg de més de cinquanta anys. Júlia Barragán, Alexandre Fons, Óscar Giménez, Andrea Lizarte, Mariona Margarit, Júlia Morella, Clara Peteiro, Pol de la Rosa, i Valentina Scapusio: tots i cadascun d’ells és capaç de brillar amb llum pròpia a la vegada que ocupa el seu espai en un grup on la coordinació i l’entesa no comencen i acaben en el marc coreogràfic.
I és que es diu que Ballar (és l’únic que) ens salvarà és la perspectiva de la nova generació sobre la història recent que ens ha portat al present, però més que tota una generació que parla, Ballar (és l’únic que) ens salvarà és capaç de mostrar pinzellades dels individus – les Romes i els Ròmuls – darrere la coreografia grupal. Perquè sí, tots som part d’una generació – d’una humanitat! – que ha heretat experiències i camins compartits, emocions, somnis i preocupacions, però també som individus amb noms i família, idees pròpies i poemes preferits. El més important, al final, és poder-nos unir, amb totes les nostres individualitats, per seguir ballant junts cap al futur.
Per acabar, si entreu al Maldà preguntant-vos per què ballar d’entre totes les coses és la nostra esperança de salvació, no baixareu les escales amb la mateixa pregunta. Perquè si és veritat que la història narrada no té un final feliç (té un final, per començar?), i ni tan sols és particularment alegre, l’energia que transmet la Cia El Borrego a través del seu ball existencial és encomanadissa, i dona ganes de viure, malgrat tot.
- El que més m’ha agradat: La barreja de textos, formats, tècniques, estils i gèneres està tan ben aconseguida que enlloc de confondre, fa que l’obra resulti fresca i sorprenent en cada moment.
- El que menys m’ha agradat: L’acció anava tan ràpid que gairebé em feia por perdre’m alguna cosa del que estava passant. Bàsicament perquè tot valia la pena ser vist!
