[usr 4 img=»03.png»]
El Mètode Grönholm es va estrenar fa ni més ni menys que disset anys a Barcelona; ara torna renovada, amb actors i director diferents als de l’obra que alguns de vosaltres ja vau poder veure l’any 2003 al TNC, o posteriorment al Poliorama o en algun dels altres teatres catalans (o no) on va ser representada.
Aquesta obra en un sol acte ha portat a Jordi Galceran a ser l’autor català més representat a Catalunya i al món amb un una obra dramàtica de text.
El Mètode Grönholm, una obra de Galceran i dirigida per Sergi Belbel
Els quatre actors protagonistes de El Mètode Grönholm, dirigits per Sergi Belbel, són Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer, quatre candidats per un únic càrrec com a alt executiu en una multinacional sueca.
Adaptada a la televisió i més tard també al cinema, El Mètode Grönholm és una aposta segura en quant al tractament que fa del tema, com a mirall de les nostres misèries; sovint, veure fins on pot arribar l’ésser humà per aconseguir allò que ambiciona, pot resultar incòmode, vergonyós, fins i tot ridícul… però està molt bé enfocar-ho de tal manera que ens en puguem riure.
Un text crític i intel·ligent
Sens dubte, el text d’aquesta obra és crític, cínic i intel·ligent, et provoca sensacions en tot moment i no et deixa distant a l’acció. Et veus com un candidat més, o com un dels directius, però com a algú que HI ÉS, SEGUR. Estàs allà i allò també t’està passant a tu, perquè tots hem actuat de manera poc elegant, com a mínim, per «trepar» en aquesta jungla en la que vivim.
Empatia i vergonya aliena i un riem-nos-en-que-serà-molt-millor, són elements que ens ha provocat. La situació que descriu és poc humana, crua, potser una mica sòrdida i tot, però riem i ens hi veiem; AIXÍ ÉS LA VIDA I AIXÍ SOM TOTS, DE VEGADES.
El que menys m’ha agradat, ara pensant-hi, realment no té res a veure amb la representació en sí sinó amb la merda que et llença a la cara; ells ho fan molt bé, el text és genial, la direcció brillant i elegant, però el tema… ostres… és que veure que la gent pot ser tan cabrona, no agrada, oi?
- El que més m’ha agradat: el text, tan crític, cínic i intel·ligent.
- El que menys m’ha agradat: la realitat tan crua que ens fa veure.
