El misantrop de La Brutal ha arribat al Teatre Lliure, i de quina manera! David Selvas ha dirigit aquesta versió renovada del clàssic de Molière amb un llenguatge actual (però sense perdre el vers!), amb un to còmic molt fresc i amb un estil que es mou entre el musical, la comèdia i el drama. El resultat? Un experiment meravellós!
El misantrop de La Brutal ens explica la història d’una productora de música actual
Sergi Pompermayer ha estat el dramaturg encarregat d’adaptar el clàssic de Molière per presentar-nos aquesta història que ens situa en una productora de música d’avui dia batejada com El Misantrop. Aquesta productora ha de lidiar amb ser honestos amb si mateixos i la seva idea de “bona música”, i les tendències actuals del sector que són totalment contraposades.
Pol López protagonitza Alceste, el personatge de Molière que, en aquesta versió, és el cap de la productora musical. Ell és el ferm defensor de la sinceritat i l’honestedat, de no deixar-nos endur per les masses i ser fidels a nosaltres mateixos, ser autèntics. No és que sigui un misàntrop, és que, senzillament, no li agrada la societat que hem creat i prefereix viure en soledat a seguir lidiant amb la falsedat i la corrupció que hi ha avui dia.
Mireia Aixalà és Célimène, la dona d’Alceste, i tots dos creen un tàndem interpretatiu ple de força, d’energia i de matisos que és un goig veure en directe. Cadascú amb un personatge molt ben definit, amb idees clares, amb personalitat que, en xocar, es crea una explosió immensa.
Una adaptació molt encertada
Sergi Pompermayer ha fet una adaptació molt encertada de l’obra clàssica. I és que el tema de la hipocresia i la falta de sinceritat, avui dia, és més actual que mai degut a l’impacte de les xarxes socials i el món del “postureig” on tots vivim. (Sí: jo també vaig treure el mòbil per fer el vídeo final dels aplaudiments!). I, en aquest món de plàstic i artifici, recordar el missatge que hem de ser sinceres, que hem de ser fidels a nosaltres mateixes i que no ens hem de deixar corrompre, encara que ens marginin o ens donin l’esquena, pren més força que mai.
Però, a més a més, la reversificació feta per Pablo Macho Otero és brillant. Adaptar els versos de Molière al llenguatge actual, més informal i “de moda”, contribueix a potenciar el toc d’humor i la hilaritat. Simplement: brillant.
Una BSO que li dona un caire cinematogràfic a l’obra
El Misàntrop, en aquesta versió, és una productora musical, i la selecció musical que s’ha fet de l’obra és sublim. La banda sonora juga amb les emocions i potencia tot allò que pot arribar a transmetre la música, la música feta amb cor, amb ànima, amb sentiment. Les cançons complementen el missatge de l’obra i, quan s’aconsegueix això, és una meravella.
La direcció de David Selvas li dona un toc cinematogràfic a la proposta, sobretot, quan es juga amb la música. Sentim cançons a trossos que van acompanyades de diàlegs; la música s’afluixa quan s’ha de parlar, i després es torna a pujar al màxim… A més a més, l’ús de pantalles contribueixen a aquest aire de cine i ens fa viatjar per diferents espais sense que l’escenari canviï.
Una proposta divertida i actual
El Misàntrop al Teatre Lliure és una molt bona adaptació de l’obra de Molière en els temps actuals. Una proposta molt divertida que ens convida a riure de nosaltres mateixos i de les nostres contradiccions. Perquè tots i totes vivim en aquesta dualitat entre ser sincers i no ser-ho. Perquè, és millor ser sincer i fer mal?, o és millor ser hipòcrita i no fer mal?
- El que més em va agradar: El toc d’humor tan actual, fresc i original que s’ha aconseguit amb aquesta adaptació.
- El que menys em va agradar: Res. Em va semblar un goig d’obra de principi a final.
