Gola arriba al TNC de la mà de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Es tracta d’una proposta de clown, música i teatre que ens convida a reflexionar sobre els nostres desitjos, la nostra autèntica essència i la nostra personalitat. Oriol Pla ens fa tota una exhibició del seu talent interpretatiu, amb un moviment físic que ens deixa amb la boca oberta i que ens fa passar del riure, a la desesperació i a la tendresa.
Una mostra de l’enorme talent d’aquesta bèstia escènica que ens commou amb la seva vulnerabilitat. “No s’ha fet massa llarga?”, “Fem la nostra cançó?”. Fan ganes d’abraçar-lo ben fort i, de pas, abraçar també aquesta part més vulnerable que totes tenim dins nostre.
Gola, una peça que parla sobre el vici d’engolir la vida
L’espectacle comença amb el protagonista, interpretat per l’Oriol Pla, demanant disculpes. Demana disculpes al seu pare, a la seva mare, a la gent de l’Institut del Teatre, als ballarins, als músics… Demana disculpes a tothom abans de començar amb el seu espectacle, i és que està a punt d’ocupar el seu espai i, en ell, farà tot el que li vingui de gust.
La història de Gola gira al voltant d’una màquina que ven llaminadures; la típica màquina que ens trobem als hospitals, als metros, i que venen des de Donuts, fins a plàtans, refrescos i xocolata. Què volem?, què ens ve de gust menjar? Després d’una estona rumiant, al final, s’escull el Donut. Costa saber què volem, però ho acabem aconseguint: volem menjar-nos aquell Donut de sucre que veiem allà a dalt de la màquina. Posem la moneda, però la màquina falla i el producte es queda atrapat.
A partir d’aquí, comença la catarsi del personatge que, tot i que ja sap què vol menjar, es troba amb una gran quantitat de problemes per aconseguir el seu objectiu: menjar-se el Donut. Parla amb Jesús (sí, com Deu, però, en aquesta peça, encarnat pel tècnic de la màquina), espera solucions, Jesús li ofereix altres opcions i, al final, les acaba acceptant per força.
Volia el Donut, però sembla que la vida té altres plans; així que es conforma i accepta l’intercanvi, l’accepta de manera desesperada, de manera golafre, de manera forçada. Es menjarà les restes que li dona la vida, quan ell tenia molt clar que el que volia era un simple Donut.
Riure, reflexió i humanitat
“Què us han fet?”. Aquesta és la pregunta que el personatge ens fa des de l’escenari, una pregunta que, personalment, em va colpir. Ens diu que si, en comptes de gent “adulta”, la grada estigués formada de nens i nenes, estarien tots corrents, lliures, deixant-se endur. En canvi, nosaltres estem allà, garratibats, amb un autocontrol i un conformisme que sembla que els anys ens hagin obligat a pair. Què ens han fet?, em pregunto jo ara.
Oriol Pla ocupa el seu espai, tal com anticipa a l’inici de l’espectacle, i se’l menja. I ho fa literalment. L’escenografia és senzilla: la màquina de vènding, una cadira, un carro amb un músic en directe i menjar, molt menjar, menjar que no vol, però que és allà i que acaba acceptant.
L’expressivitat, tant física com gestual, que té l’Oriol Pla ens fa riure molt, moltíssim. I ens fa veure com el clown segueix més viu que mai. Necessitem el clown, necessitem aquest llenguatge que ens parla de la humanitat, de la vulnerabilitat i de la bogeria que és a vegades la vida, sense necessitar paraules grandiloqüents ni històries enrevessades. Aquí, amb un sol personatge i un sol conflicte, aconseguim entendre moltíssimes coses i connectar amb el teatre des d’una altra perspectiva.
Gola és una meravella. Perquè ens fa riure, perquè ens fa pensar i perquè veure treballar a l’Oriol Pla en viu i en directe emociona i posa els pèls de punta. Vivim la vida de manera massa desesperada i, potser, és hora d’escoltar realment el que volem i descansar una mica.
- El que més m’ha agradat: La interpretació de l’Oriol Pla és sublim. Però, a banda d’això, m’agrada molt la vulnerabilitat que mostra l’actor tant a l’inici com al final de la peça.
- El que menys m’ha agradat: El conte intercalat en la història queda una mica eclipsat. Se li intenta donar cert protagonisme, però queda en un segon pla i no acaba d’impactar tant com s’espera.
