Grand Canyon torna a La Villarroel després d’haver triomfat al Grec 2025. Una proposta teatral que ens presenta a una família que, de sobte, veu com la seva filla petita és acusada de terrorisme a causa d’una cançó de rap. Us sona la història, oi? I és que la realitat sempre supera a la ficció. Sergi Pompermayer signa aquesta obra de teatre dirigida per Pere Arquillué i que compta amb un repartiment de luxe: Joan Carreras, Mireia Aixalà, Guillem Balart, Maria Morera, Eduard Buch i Mar Pawlowsky.
Grand Canyon: és possible començar de nou?
En Pere (Joan Carreras) és un home apassionat per la música que, de jove, tenia un grup de rock amb els seus amics. Però el pas dels anys han anat esborrant els seus somnis i, actualment, és un pare de família, alcoholitzat, sense feina estable, però amb la mateixa passió per la música. Què ha passat entre aquell noi somniador i l’home adult que veiem a l’escenari? La vida, la maduresa, les responsabilitats que es converteixen en els nostres propis carcellers.
La Ruby, la filla, és una cantant de trap que emmarca tot aquell esperit propi de la joventut: les ganes de lluitar, les ganes de construir un món millor, l’esperança que és possible aconseguir-ho i la frescor i la innocència que tant caracteritzen als joves d’avui dia. I la seva manera d’expressar-se és mitjançant la música, com el seu pare, però la música actual: el trap.
Però la seva llibertat es veu enfrontada contra la realitat del món: som lliures fins a un punt, el punt en què toques als que manen, als que dominen el món. I això és amb el que es troba la Ruby que, de sobte, es trobarà en una situació en què la seva llibertat li pot ser completament arrabassada.
Els fills poden ensenyar als pares
Un dels missatges que més em van agradar de Gran Canyon és que els fills o les filles poden ensenyar als pares i mares. Perquè pot ser que arribi un moment a la vida on et trobis malmès, cansat, esgotat. Però aquella energia de la joventut, aquella frescor, aquella força, també va conviure en nosaltres. I recordar-ho, retrobar-te amb ella, sempre és un aire fresc.
Això és el que li passa a en Pere que, després d’estar enfonsat per la situació que viu, es veu reflectit en la seva filla, en la seva energia i la seva força. Reaprèn a estar en la vida, a viure amb valentia, a no abaixar el cap.
Un repartiment impressionant
A Grand Canyon ens trobem amb un repartiment de deu. Des de la situació delicada de Mar Pawlowsky, la prostituta que està a la carretera, fins el caràcter insofrible de Guillem Balart que, de graciós, es passa mil pobles, fins l’actitud de Mireia Aixalà, la dona cansada, farta, però enamorada, i la força de la filla, Maria Morera.
Però Joan Carreras segueix menjant-se l’escenari. Per la seva energia, el seu carisma, la seva força escènica… És impossible apartar els ulls d’aquesta bèstia interpretativa.
Una música que és un encert
Grand Canyon és una obra carregada de ritme. Ritme narratiu i ritme musical. L’espai sonor que s’ha dissenyat és, senzillament, impressionant. Música rock dels anys 70, amb figures mítiques com Janis Joplin, omplen l’escenari i ens fan reviure aquella època daurada on la música era capaç de posar-nos els pèls de punta amb només les primeres notes.
En definitiva, Grand Canyon és una molt bona proposta teatral, amb un missatge molt NECESSARI, ja que ens recorda la nostra força i la necessitat de no deixar-nos enfonsar per la vida.
- El que més em va agradar: El repartiment de l’obra és espectacular. Una meravella gaudir en directe d’aquestes interpretacions.
- El que menys em va agradar: El clímax d’en Pere, el moment revelador, em va semblar una mica precipitat i forçat. No em va acabar de convèncer, ni el recurs que s’usa perquè arribi a la il·luminació mental.
