Michela Murgia, una escriptora italiana, va publicar el llibre «Instruccions per fer-se feixista» i, immediatament, va ser tot un escàndol dins el sector cultural. Per què? Perquè l’escriptora es posa en la pell d’un feixista i ens relata els punts que s’han de seguir per convertir-se en un bon feixista. Tot és sota un llenguatge irònic, però, evidentment, la proposta del llibre va sorprendre i escandalitzar.
Ara, aquest manual fatxa arriba a Barcelona de la mà de Mercè Aránega, sota la direcció de Miquel Gorriz i amb l’adaptació de Sergi Pompermayer. El resultat? Una peça que ens remou per dins, que ens fa fàstic i admiració al mateix temps i que ens ajuda a comprendre el perquè de l’augment de la ultradreta a tota Europa.
Instruccions per fer-se feixista, un text provocatiu, carregat d’ironia i MOLT difícil
Ha de ser molt difícil interpretar aquest text. Molt. Moltíssim. Un text que, en clau d’ironia, ens parla sobre els avantatges de ser feixista avui dia i sobre els passos a seguir per aconseguir convertir-te en un patriota de veritat.
En un format molt actual, com si estiguéssim a un show televisiu, un format que banalitza i idiotitza, la protagonista d’aquesta obra ens interpel·la al públic directament per explicar-nos com va acabar convertint-se en feixista. Tot comença amb un comentari sorgit de la ràbia i de la impotència i, a partir d’aquí, ella es retroba amb la seva fatxa interna que està esperant el moment propici per sortir. Com un herpes.
El format d’Instruccions per fer-se feixista és la clau per acabar d’arrodonir el contingut del text. I és que estem en una xerrada informal, amb tocs televisius, amb musiqueta i brometes que connecten amb el públic. Un entorn amigable i, aparentment, inofensiu que és el marc per llençar bombes, però amb somriures, és clar.
Mercè Aránega es mereix una ovació
I és que, realment, se’t remouen les entranyes mentre l’escoltes. Però ho fa amb aquell to al qual estem tan acostumats avui dia a sentir parlar als polítics, amb aquella gràcia (que no fa gràcia, però que a alguns els hi fa gràcia) i amb aquella espontaneïtat, com si realment fossin els representants del poble, quan el que realment volen és oprimir i silenciar al poble.
Mercè Aránega aconsegueix ficar-se sota la pell d’una neofatxa, una dona que s’ha cregut tot el discurs de la ultradreta i està preparada per aconseguir més seguidors que estiguin cansats de ser «oprimits». Perquè sí, perquè avui dia aquests energúmens es presenten com si fossin els oprimits de la societat, els marginats, els grups minoritaris que han de recuperar la veu per defensar-se dels constants atacs.
Tal com va dir mentre l’aplaudíem, «Costa molt». I és que ha de ser molt difícil posar-se sota la pell d’aquest personatge que, encara que sigui amb ironia, ens explica les virtuts de ser fatxa.
Un text brutal i colpidor
El text fa fàstic, el miris per on el miris. I és boníssim. Perquè l’autora s’agafa a la ironia per criticar i desmantellar l’estratègia dels feixismes actuals. És el manual del fatxa dissimulat, el fatxa 2.0. I, des d’aquesta perspectiva, se’ns mostren els mecanismes de convicció que segueixen tots els partits d’ultradreta, i l’estratègia de manipulació que segueixen a fil per randa.
I dins d’això, es ressalta moltíssim la importància del llenguatge. Paraules com «culpa» i «enemic» són les més utilitzades per aquesta gent que, després, les usen per atacar a un sentiment universal: la por. I tot això, des d’un to informal, «de tu a tu», un to empàtic i enganyosament humà. Creen un discurs humanitzat quan, en el fons, estan proposant un projecte totalment deshumanitzat.
Ritme desigual
Instruccions per fer-se feixista comença de manera molt divertida i engrescadora: el públic ha de fer un test per veure quin grau de feixisme té al seu interior. Però la primera part de l’obra és molt plana, densa i amb moltíssims conceptes teòrics. Això fa que es faci un pèl feixuga, encara que hi hagi bromes, es fa poc dinàmica i lenta.
La segona part, però, és molt més dinàmica, més àgil i més lleugera de seguir. El moment estel·lar de l’entrevista és boníssim perquè és una realitat molt propera a nosaltres i un exemple clau de tot el que acaba de dir. Trobo que si la primera part, en comptes de tan teòrica, contingués més exemples, més «teatre», guanyaria agilitat i dinamisme.
De totes maneres, Instruccions per fer-se feixista és una obra trencadora. Has d’anar preparat/da per un text que encendrà la teva pell, que et causarà nàusees i que rebutjaràs de ple. Però és un text brutal perquè, realment, desmantella l’estratègia que segueixen tots els fatxes actuals i mostra la manipulació que exerceixen. La llàstima és que aquesta obra, segurament, no la veuran els «protofatxes» i, realment, s’hauria de veure per entendre la perillositat que aquesta gent arribi al poder.
- El que més m’ha agradat: La Mercè Aránega. Brutal. Es mereix una ovació immensa per ser capaç d’interpretar a aquesta dona amb fermesa i convicció. I, per descomptat, el text és brillant, des de la perspectiva d’un fatxa es critica el feixisme. Millor, impossible.
- El que menys m’ha agradat: La primera part és plana, densa i feixuga. Molts conceptes que estem cansats d’escoltar. Falta més teatre i més dinamisme.
