Crítica: La nit de la iguana – TNC

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

Arriba al TNC La nit de la iguana, una adaptació d’una obra de Tennessee Williams que ens convida a fer un viatge: un viatge cap a Mèxic, un viatge cap a la selva, el mar i la natura, l’entorn ideal per a que les persones connectin amb sí mateixes i puguin dirigir la seva vida.

La nit de la iguana, una obra amb una posada en escena impressionant

Carlota Subirós ha fet la traducció i ha dirigit aquesta obra que impacta tot just entres al teatre. Per què? Perquè s’ha sabut recrear l’essència dels viatges: l’entorn, l’energia, la tranquil·litat, aquella felicitat que brota de no sabem on i que fa que ens sentim amb ganes de viure dia a dia, segon a segon. L’escenografia de La nit de la iguana és, senzillament, ESPECTACULAR.

Aconsegueix que, sense moure’t de Barcelona, tinguis la sensació d’haver viatjat i d’haver estat en autèntic hostel on tot és possible. Realment, és increïble el que s’aconsegueix amb la posada en escena: l’escenografia, els sons de la selva, les llums… Tot ajuda a crear una imatge viatgera que, avui dia, és més necessària que mai.

En aquest hostel mexicà és on ens trobem els personatges principals de l’obra: en Lawrence Shannon (Joan Carreras), la Maxine Faulk (Nora Navas) i la Hannah Jelkes (Màrcia Cisteró). Tots tres són els protagonistes, tres persones que es troben a un hostel perdut de Mèxic per intentar retrobar-se amb ells mateixos.

Inici trepidant

La nit de la iguana té un inici ple de ritme, d’alegria, d’energia… Un ritme que atrapa, que fa que estiguis pendent de tot el que succeeix sobre l’escenari i en vulguis saber més, més i més. La figura d’en Shannon i la seva relació amb la Maxin és intrigant i divertida. Volem saber què passa entre ells, què els uneix tant, quina relació tenen exactament. Sobretot la psicologia d’en Shannon és molt interessant: com una persona pot perdre el seu tronc, el camí que s’havia proposat a la vida i com està perdut, intentant lluitar contra les temptacions i la seva naturalesa.

La comparació d’en Shannon amb la iguana es veu clarament: ambdós estan ofegats, escanyats per la vida. Algú els hi ha posat una soga al coll i no troben la manera d’alliberar-se. En Shannon cada cop se sent més ofegat i la vida no deixa de posar-li traves i pedres al camí que cada vegada pot esquivar amb menys facilitat.

Una obra que va perdent ritme

L’inici, com ja he dit, és atrapant i ple de tensió dramàtica. Però l’obra comença a perdre el ritme cap a la meitat. Tota la teatralitat de l’inici comença a diluir-se per deixar pas a converses massa narratives, amb molt poca acció i on les relacions entre els personatges són massa forçades.

L’empatia entre la Hanna i el Shannon no s’acaba d’entendre. A més a més, el personatge interpretat per la Màrcia Cisteró és poc creïble. Un personatge que parla amb una tranquil·litat, una serenor i una intensitat que desquadra amb l’obra. No arriben les seves paraules i, al costat d’en Joan Carreres, el mestre de la naturalitat i de l’energia, la figura de la Hanna queda molt desdibuixada.

Contextualització innecessària

Hi ha un detall de La nit de la iguana que no em va convèncer: la presència del grup d’alemanys. I no perquè no ho fessin bé, ho feien bé. El que passa és que no aporten absolutament res a l’obra, només serveixen per contextualitzar-la, però al final aquest recurs queda forçat, innecessari i, fins i tot, molest. S’intenta fer broma amb aquests nazis, però no s’aconsegueix.

Història “falocèntrica”

Com a opinió personal, he de dir que el que menys em va convèncer d’aquesta adaptació és el “falocentrisme” que hi ha durant tota l’obra. Entenc quan va ser escrita, però també entenc que, si es fa una adaptació d’una obra, es pot adaptar de veritat als temps que corren.

La nit de la iguana quasi totes les dones que apareixen a l’obra volen anar-se’n al llit amb en Shannon. Però per què? No ho sabem. No entenem cap relació entre en Shannon i les dones, només es presenten com a temptacions per a ell, com el “pecat” que ha d’evitar per mantenir-se ferm. De debò? De debò al segle XXI hem de seguir amb això? Si adaptem una obra, tenim a les nostres mans la possibilitat de donar-li un caire nou, de trencar masclismes heretats i intentar mostrar un altre tipus de relacions entres homes i dones, no?

A més a més, hi ha detalls en aquest sentit que són alarmants: el fet de presentar que a una dona li agradi que li toquin el cul quan va en autobús, o que la toquin quan s’apropa a una taula… Aquests elements es podrien treure perfectament i, així, deixar de tirar més llenya al foc en un discurs masclista que hem d’erradicar com més aviat millor.

En definitiva, La nit de la iguana és una obra que té una posada en escena impressionant, que comença amb un ritme trepidant i que té un protagonista amb una història profunda i molt interessant. Però l’obra perd ritme, les relacions no s’acaben d’entendre del tot bé i el “falocentrisme” hi és massa present en tota la història.


  • El que més em va agradar: L’espectacular posada en escena.
  • El que menys em va agradar: Que no s’hagi adaptat ni actualitzat el contingut més masclista de l’obra.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *