El Teatre Auditori de Granollers va acollir diumenge 30 de novembre La presència, la nova proposta de Carmen Marfà i Yago Alonso, una comèdia fosca de 90 minuts que combina humor, suspens i conflictes familiars en una nit de tempesta en una masia dels Pirineus. Amb direcció de Pau Carrió i un repartiment de primer nivell —Nausicaa Bonnin, Pau Roca, Marc Rodriguez i Anna Sahun—, l’obra ofereix un relat que juga amb els límits entre el racional i el sobrenatural, i que manté l’espectador atrapat de principi a fi.
La presència: una tempesta, una família i un pare moribund
La història comença quan l’Ernest, la Sandra i el Miki (el marit de la Sandra) tornen a la masia familiar per acomiadar el pare, que es troba a les últimes hores de vida. La mort imminent sembla tancar una etapa, però aviat s’evidencia que res està realment resolt. Entre germans que no s’acaben d’entendre, ressentiments acumulats i situacions que freguen l’absurd, l’atmosfera es tensarà encara més quan comencen a passar coses inexplicables.
ALERTA SPOILER: La campana del Climent (el pare) —un cop mort— sona misteriosament enmig de la tempesta. Les aparicions, els sorolls i els secrets amagats converteixen la casa en un espai inhòspit i carregat d’incertesa. En aquest context, l’escepticisme i la fe xoquen amb força: uns busquen respostes lògiques mentre altres comencen a creure que la presència d’algú altre a la casa podria ser més real del que sembla.
Una comèdia fosca que juga amb els límits del gènere
La presència transita amb habilitat entre la comèdia i el suspens. Marfà i Alonso creen situacions quotidianes que deriven en moments hilarants, sense perdre mai de vista el rerefons emocional que mou els personatges. L’obra abraça alguns clixés del gènere —la masia aïllada, la tempesta, el passat que torna, els ‘pixapins’— però ho fa amb consciència i sense caure en l’excés. La peça sap riure’s de si mateixa mentre manté el públic enganxat al misteri.
Un dels punts forts és el ritme: l’obra no decau en cap moment. Les escenes s’encadenen amb naturalitat i la tensió creixent, combinada amb pics d’humor molt ben col·locats. El text és àgil, viu, i permet als actors lluir-se en cada interacció.
Interpretacions que posen llum a la foscor
El repartiment és una de les grans virtuts de La presència. Tots quatre actors despleguen personatges complexos i divertits, que connecten amb el públic a través d’un humor que neix del conflicte, la incomoditat i el desconcert.
Però si hi ha un actor que destaca de manera rotunda és Marc Rodriguez, que interpreta en Miki, el cunyat periodista, perdedor i una mica despistat —o potser molt— que sembla no acabar d’entendre ni què està passant ni quina és la seva funció dins aquella família. Rodríguez està grotesc: roba escena rere escena amb un humor físic, gestual i oportú que arrenca rialles espontànies. La seva interpretació és fresca, entregada i absolutament efectiva. Tot i ser un personatge secundari dins del nucli familiar, es converteix en una peça imprescindible de la comèdia.
També és destacable el treball de Nausicaa Bonnin, que no decepciona en el seu paper de Sandra. Bonnin aporta veritat, força i una vulnerabilitat molt ben dosificada, construint un personatge que es mou entre la fermesa i la fragilitat, i que actua com a contrapunt emocional dins del caos familiar.
Pau Roca i Anna Sahun completen el repartiment amb solvència i intensitat, aportant matisos que fan que l’equilibri entre humor i tensió funcioni perfectament.
Una posada en escena que suma atmosfera
La direcció de Pau Carrió opta per una posada en escena sòbria però molt efectiva. L’escenografia de Paula Bosch recrea la masia familiar amb detalls que evoquen tradició, fred i memòria. L’espai conté ombres, racons i textures que ajuden a construir aquesta sensació de lloc carregat d’història i silencis. L’ús de la llum, a càrrec de Guillem Gelabert, juga un paper crucial en la creació de l’atmosfera: llums que parpellegen, foscos sobtats, focus que revelen o oculten… tot contribueix a accentuar la intriga.
Tot i les seves virtuts, La presència deixa alguna sensació d’oportunitat perduda. L’obra insinua en diversos moments el tema de la maternitat tardana i les implicacions que té per a la protagonista, però ho fa només de puntetes. El tema apareix com un eco, un subtext que podria donar més profunditat emocional però que queda parcialment desaprofitat. Hauria estat interessant veure’l desenvolupat amb més decisió, ja que donava peu a enriquir les tensions familiars i personals que ja s’estaven desplegant.
Una tarda d’adrenalina i rialles
La presència és una comèdia fosca molt ben construïda, que sap barrejar tensió i humor sense perdre l’equilibri. Amb un repartiment brillant i un text que connecta amb el públic, l’obra ofereix una experiència fresca, divertida i amb un toc de misteri que funciona a la perfecció.
Una proposta ideal per a qui busqui passar una estona intensa, sorprenent i carregada de bona comèdia catalana.
- El que menys m’ha agradat: El tractament superficial de la maternitat tardana i del que implica emocionalment i físicament.
- El que més m’ha agradat: La frescor de l’obra, el seu ritme trepidant i la manera com contraposa les mirades i opinions dels protagonistes.
