L’amic retrobat ens parla d’en Hans Schwarz, un jueu fill de metge, i d’en Konradin Van Hohenfels, fill d’una família aristòcrata propietària de grans empreses. Una amistat que sembla que no hauria de ser… però els dos nois, malgrat venir de mons molt diferents, s’acaben trobant al Karl Alexander Gymnasium de Stuttgart. Un institut d’elit, amb molta història al darrere, una garantia de tenir un futur millor.
L’amic retrobat torna a Barcelona, concretament, el Teatre Goya
És l’any 1932 i sembla que el món convuls de Berlin no ha d’arribar mai a Stuttgart… fins que ho fa. I els dos nois hauran de prendre decisions que els marcaran per sempre. Decisions que vindran influïdes per la seva família, pel seu entorn… i també per l’any que han compartit. Un any d’amistat intensa i fructífera.
«Però va arribar un dia en què ja no va quedar lloc per als dubtes.»
El nazisme s’escampava com una taca d’oli i en Hans Schwarz se’l troba ficat dins del Gymnasium, dins de casa… podrà la seva amistat amb en Konradin eludir-lo?
«M’has ensenyat a pensar».
Una encertada proposta: posada en escena, vestuari i interpretacions
A L’amic retrobat ens trobem amb un escenari minimalista, amb tres elements mòbils que els actors van col·locant sobre l’escenari per crear espais nous… o que giren per mostrar-nos petits detalls del món interior dels dos nois. El muntatge també té un bon disseny d’il·luminació, que es mou amb els elements escènics i els personatges.
El vestuari ens defineix en Hans i en Konradin. Sembla que vesteixen de forma similar… però, si ens hi fixem, no és així. Venen de mons diferents i no ho poden amagar: la roba els delata. En Hans adult va vestit informalment, el seu és un món molt diferent del seu jo adolescent.
Jordi Martínez és la veu adulta de Hans Schwarz. Una veu que parla amb malenconia i tristesa sobre aquell temps i, alhora, amb molt d’afecte i tendresa per aquella amistat amb Konradin.
Quim Àvila és en Hans Schwarz adolescent. Un adolescent efervescent que frisa per trobar una ànima bessona amb qui compartir un intens món interior. Un adolescent que es veu superat per uns fets que li canviaran la vida.
«Al capdavall, només teníem 16 anys.»
Max Grosse Majench és en Konradin Van Hohenfels. Un aristòcrata de cap a peus que no pot amagar que també és un adolescent que necessita expressar-se, trobar algú amb qui parlar i, també, compartir el seu món interior.
Josep Mª Miró és el director d’aquesta peça
La direcció de Josep M. Miró fa que els dos Hans Schwarz dialoguin entre ells. El passat i el present estan enllaçats per sempre més. Som qui som perquè érem qui érem.
La història de L’amic retrobat és gairebé com un conte que podria començar amb «hi havia una vegada dos nois…». Una història que flueix sense perdre en cap moment la tensió ni fer caure l’interès. Cada episodi nou ens aporta més informació i ens anticipa que encara ens falten dades, que estiguem atents.
L’amic retrobat, al Teatre Goya, ens parla d’amistat. De l’amistat veritable. D’aquella que ens deixa una empremta per sempre més i que no podrem recrear enlloc ni amb ningú. Una amistat que, sense adonar-nos-en, ens pot arribar a canviar. Un muntatge trist i dur però ple d’esperança.
L’amic retrobat ens parla dels bons amics. Aquells que no tenen por de dir les veritats perquè són amics de debò. Dels amics que sempre són amb nosaltres, encara que ja no hi siguin.
«M’has ensenyat a pensar i a dubtar.»
- El millor de l’obra: el text (actual sempre i, avui, encara més) i les interpretacions.
- El pitjor de l’obra: els actors fan servir micròfon i l’amplificació del so fa que es perdin matisos. És una llàstima.
— COMPRAR ENTRADES —
