Las dos en punto explica la història de les germanes Fandiño, dues gallegues provinents d’una família humil, excèntriques i estrafolàries. Elles van lluitar per la igualtat de gènere i la llibertat durant la repressió franquista. És una producció de la Cía As Marias, i interpretada per Lucía Sánchez i Lluki Portas.
L’obra inaugura el Cicle de Memòria Històrica de la Sala Fènix, que s’allargarà fins al 2 de febrer amb dues obres més i una exposició fotogràfica.
Las dos en punto: un repàs del llegat de les germanes Fandiño
Si passeges per l’Alameda, a Santiago de Compostel·la, és probable que trobis una escultura de dues dones agafades de bracet i vestides amb robes estrafolàries. Elles són Maruxa i Coralia Fandiño, dues germanes que van marcar la història de la ciutat pels seus passejos, sempre a les dues en punt, amb maquillatge exagerat i vestits de colors vius, desafiant la moral franquista de l’època.
Las dos en punto narra una història de valentia, resistència, desobediència civil i dignitat. Les germanes, filles d’una família anarquista amb germans militants de la CNT, van patir persecucions constants, escorcolls policials i humiliacions públiques. Quan els seus germans van ser assassinats l’assetjament va acabar, però les germanes no van tornar a ser les mateixes. El deliri i la bogeria es van apoderar d’elles, i es van acabar convertint en figures icòniques, recordades encara avui.
Una posada en escena petita però efectiva
Si aquesta obra s’hagués estrenat a un teatre de grans dimensions, segurament no hagués estat el mateix. Que una petita i acollidora sala, com és la Fènix, hagi estrenat l’obra, li dona una dimensió diferent. Actors i espectadors comparteixen el mateix nivell, creant una atmosfera íntima que envolta el públic en la història.
Tota la història transcorre en un petit escenari amb una cadira al centre, envoltada de taps de suro que dibuixen espai on transcorrerà la vida de Maruxa i Coralia. Enmig d’aquesta escenografia, l’estàtua de les germanes pren forma i vida per narrar la seva història. Un escenari tan proper al públic permet a les actrius més llibertat d’expressió i de moviment. El que podria passar desapercebut en un teatre gran, com el gest d’encendre un llumí en comptes d’utilitzar focus, aquí adquireix un protagonisme especial.
El maquillatge i el vestuari d’època han estat molt encertats. Recreen fidelment l’estil de les germanes Fandiño i transportant el públic durant 60 minuts a la seva època.
Molt bona interpretació de Lucía Sánchez i Lluki Portas
Lucía Sánchez (Coralia) i Lluki Portas (Maruxa) formen un duet carismàtic i innocent, que aporten un toc còmic a una història marcada pel drama. Aconsegueixen involucrar l’espectador des del primer moment, fent-lo sentir partícip com si fos un veí més al qual aquestes germanes extravagants li cluquen l’ull amb intencions de dubtosa simpatia.
Les dues actrius aconsegueixen explicar la vida de dues germanes en un petit espai que mai abandonen, i aconsegueixen transmetre el pas del temps i l’envelliment dels personatges sense necessitat de grans recursos escenogràfics, només amb el seu treball corporal i emocional.
Una escenografia minimalista, però poderosa a Las dos en punto
L’obra prescindeix de grans elements escènics, utilitzant objectes simbòlics com el vi i el característic paraigua de les germanes. El focus recau en Sánchez i Lluki, que s’encarreguen de donar vida a l’espai i crear a l’imaginari de l’espectador els carrers de Santiago o casa seva, sense necessitat d’objectes físics.
Aconseguir aquest efecte sense gairebé ajuda d’elements tècnics, com el so i la música, o d’objectes escenogràfics, és una dificultat afegida. La separació entre escenes es realitza amb moviments sincrònics i repetitius de les actrius, creant un ritme fluid que guia la narrativa. Tot el que es veu en Las dos en punto, implícitament o explícitament, és una creació de les dues intèrprets, i això és motiu d’aplaudiment.
El que més m’ha agradat: com els personatges van evolucionant a cada escena, tant físicament com emocionalment i psicològicament. Les dues actrius
El que menys m’ha agradat: que fos tan curt. Hi ha escenes que podrien haver-se allargat una mica més per donar temps a l’espectador a situar-se.
