S’ha reestrenat L’Imperatiu categòric al Lliure de Gràcia, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg. Es tracta d’una comèdia dramàtica que ens presenta la història d’una professora de filosofia i ètica que viu, en les seves pròpies carns, com l’ètica comença a fugir del món que estem construint. Pisos a preus estrambòtics, personatges totalment aliens a Barcelona ocupant els nostres espais i professionals que treballen de cara a la galeria. Un món superficial on tot sembla funcionar com un decorat i on, al final, els que patim sempre som els mateixos, encara que, per fora, tinguem un gran somriure a la cara.
L’Imperatiu categòric, una comèdia al Teatre Lliure de Gràcia
L’imperatiu categòric és un principi ètic de Kant que vol mostrar, de manera racional, les pautes de la conducta humana correcta; “És una fórmula rígida”, diu Szpunberg “que no es relaciona amb les experiències, com un precepte imposat i és molt sistèmic, no té a veure amb les circumstàncies de cada ésser humà”.
Aquesta professora, sempre disciplinada i obedient, que explica a les seves classes aquest concepte kantià, fa una petita revolució en el seu camp com a docent i canvia el programa educatiu: decideix començar a explicar Kafka i això li genera un conflicte amb el cap del seu departament.
A L’imperatiu categòric es planteja el dilema moral de quines han de ser les fronteres del comportament humà en un món tan hostil.
Una comèdia que és un autèntic drama
Tot i que l’obra té format de comèdia, amb tocs molt originals i sorprenents (com una veu en off que narra els pensaments més secrets de la professora, o juga amb l’espectador fent picades d’ullet metateatrals), el cert és que el rerefons és molt dramàtic.
I és que parla de la realitat social que avui vivim a Barcelona, i a moltes grans ciutats: la impossibilitat de sobreviure dignament, tot i treballar. La venda de la ciutat als “expats” que no viuen a la ciutat, sinó que la tenen com a decorat, però ens fan fora als que sí que la sentim nostra i l’estimem. Ens fan fora de casa i l’únic que ens queda és recollir les nostres coses, posar la nostra vida dins una maleta, i intentar sobreviure en aquest entorn que, més que ciutat, sembla una salvatge jungla.
Però, a més a més, la professora de filosofia es fa ressò de tot el que ha canviat en la societat. Ara no aprofundim en res, tot sembla superficial, fugaç i poc important. Es parlen de molts temes sobre l’escenari: no només del problema de l’habitatge, sinó també de l’educació actual, de la manca de principis, la manca d’ètica, la manca de solidaritat i d’humanitat que es veu, dia a dia, pels carrers i edificis de la societat.
I, per descomptat, es denuncia la forma en la que avui dia deixem que ens ofeguin i ens apretin els que manen, ens hem convertit en els seus súbdits, els seus esclaus i, com nosaltres hem deixat de tenir potestat en la nostra vida, llavors no ens poden demanar explicacions dels nostres actes. La falta d’ètica al servei del capitalisme.
Una escenografia que encaixa a la perfecció amb l’atmosfera de l’obra
I la forma de posar-ho en escena és brillant: una escenografia que va canviant i es transforma en els diferents ambients que trepitja aquesta professora, tots ells, però, amb un cert aire decadent, miserable i gris (la consulta del metge, el bar, l’escola, el pis).
Aquesta és l’atmosfera que respirem al llarg de l’hora i quart que dura “L’Imperatiu categòric”; un aire asfixiant que ofega la protagonista, inicialment íntegra i amb uns principis, però que va enfosquint-se, a poc a poc, per culpa d’un sistema que, literalment, no li dóna gaires vies d’escapament.
Àgata Roca i Xavier Sáez, un duet interpretatiu ple de força
El duet protagonista és meravellós; Àgata Roca i Xavier Sáez es posen a la pell dels personatges de Victoria Szpunberg i ens fan riure en situacions surrealistes i patètiques. Ella representa a aquesta dona que lluita per sobreviure i ell, encarna a múltiples personatges masculins, propis de la ciutat, com l’home en una situació de poder envers la dona, el “xuleta” del Tinder, el psiquiatre de la sanitat pública que no té temps de fer res més que receptar pastilles i més pastilles, etc.
Els dons fan papers excepcionals. Per una banda, l’Àgata ha fet una construcció de personatge molt ben definit: la manera com es mou pels diferents espais, com agafa el bolso, com es toca les ulleres, com mira com demanant disculpes per existir… Un registre totalment nou que m’ha encantat.
I, per altra banda, Xavier Sáez, immens, camaleònic. És l’encarregat de posar-li el toc d’energia i comèdia que necessita l’obra. Complementa perfectament la interpretació de l’Àgata i, junts, aconsegueixen crear una obra plena de ritme, molts riures i escenes que, malauradament, ens son massa conegudes…
L’Imperatiu Categòric ens ofereix una mirada desoladora de la realitat que vivim, en aquest món on els sous i els preus dels habitatges van en direccions oposades.
- El que més m’ha agradat: el duet interpretatiu que veiem a escena. Dos monstres que ens fan riure, amb qui ens reflectim i que ens fan de mirall.
- El que menys: algunes veus en off no aportaven gaire a la trama i interrompien el ritme. Quan s’usen per posar un toc de comèdia, funcionen molt bé, però les altres crec que interfereixen, més que cap altra cosa.
