Crítica: Low Level Panic: Sala Fènix

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

“- Ets una entre un milió. – Totes som una entre un milió”. Low Level Panic ens descobreix els secrets de la vida quotidiana de 3 dones que ens farà reflexionar sobre la societat en la qual estem inserits.

Amb un guió escrit per l’autora Clare McIntyre fa més de 30 anys i que es va representar al Royal Court Theatre de Londres, el contingut continua sent un crit a la reflexió i la reivindicació que va guanyar el premi Samuel Beckett. Aquest cop, sota una direcció de Lorea Uresberueta, la història es presenta al públic de manera sincera i íntima.

Low Level Panic: pànic al lavabo

L’argument ens transporta a Londres de 1986, quan 3 dones reflexionen arran de la troballa d’una revista pornogràfica a la paperera del seu pis compartit. Això les durà en aquest petit espai íntim compartir no només físicament la seva companyia sinó els seus pensaments i les seves dificultats per fer-se pas a un món patriarcal que les veu com a mers cossos objectivats.

La interpretació de les 3 joves Maria Rodríguez, Laia Bannana i Aida Moré, ressalta per la proximitat que denoten i l’apropiació brillant dels personatges que encarnen. En els 75 minuts revelaran les seves perspectives, complexos i impediments per ser lliures, tot descobrint la relació que té cadascuna amb la sexualitat i el seu cos.

Un teatre necessari essencialment femení

Són molts els temes que es tracten a Low Level Panic de manera quotidiana, posant com a eix argumental el cos femení i la percepció que es té d’ell, que obren un debat i reflexió. A grans trets tots els problemes -no ajustar-se als canons establerts, el codi de vestimenta femení, el fet de sentir-se còmode i una mateixa, de trobar la seva identitat sense la pressió social essencialment masculina- desemboquen impactant salvatgement al cos de la dona pensat pel plaer de l’home.

Tanmateix, són principalment 2 els personatges que profunditzen en les seves pors i denoten dues maneres de pensar sobre el cos: les fantasies sexuals de desitjar ser desitjada pels homes, i la impotència i ràbia per justament ser desitjada corporalment pels homes. En canvi, el personatge interpretat per Aida Moré no gaudeix de tanta representació. És més aviat un personatge pla sense massa profunditat amb el qual s’hi hauria pogut endinsar més.

La familiaritat, la proximitat i la intensitat del guió de Low Level Panic converteixen la història en una situació versemblant i real on l’entreteniment tampoc hi falta. És el resultat de l’equilibri entre reflexió i entreteniment necessària per a qualsevol públic, i que compta amb un missatge fort que es transmet sense embuts.

Un guió extremadament actual sota una posada en escena excel·lent

És una història realment descarnada i aterridora justament per la seva actualitat que la rodeja, ja que continua tenint el mateix impacte i presència que fa 30 anys, inscrivint-se en un marc actual. A més, la posada en escena es basa en una banyera, 2 miralls -remarcant l’objectivació dels cossos que es miren i revela una mirada externa- i una cadira.

Pot semblar buit en un inici, però es tracta d’un escenari complet i necessari que es complementa amb l’ús de música de la ràdio amb cançons típiques de la dècada del 1980 per retratar diferents escenes que tenen lloc en un mateix espai.


  • El que més m’ha agradat: cada frase tenia un rerefons on tota dona s’hi pot sentir reflectida. I això sense comptar amb el repertori de cançons que ha estat magnífic.
  • El que menys m’ha agradat: la diferència de llargada de les seqüències. Podien haver-hi parts molt duradores que xocaven amb alguna seqüència extremadament curta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *