No se m’acut millor combinació escènica que fusionar l’experiència i força interpretativa de Sílvia Bel amb la suggerent veu de Neus Borrell. La lectura dramatitzada de Medea, dirigida per Josep Maria Mestres, que ens van oferir el CCCB va ser un plaer per als sentits.
Medea forma part del programa de la 7a edició del Festival Clàssics que – com diu al programa de mà – “vol portar els clàssics al centre de les energies creatives d’avui; promovent el diàleg amb el passat per donar força i profunditat a la cultura contemporània, i impulsant relectures dels clàssics que ens emocionin i que ens ajudin al pensar sobre preocupacions de la humanitat”.
Medea és una tragèdia clàssica d’Eurípides
Espero no fer un spoiler si explico l’argument d’aquesta coneguda tragèdia d’Eurípides, adaptada per Sílvia Bel. Medea ha traït i abandonat la seva família per seguir Jàson, el seu marit. Quan arriben junts a Corint, però, Jason es promet amb Creüsa, la filla de Creont. Medea ha de marxar a l’exili seguint les ordres de Creont però aquesta traïció l’embogeig i desferma el seu desig de venjança que recau sobre Creüsa, Creont i els seus propis fills.
On són els nens? Porteu-me els nens !
Una frase que es repeteix com un mantra per fer-nos entreveure la magnitud de la tragèdia. Perquè Medea ens parla d’amor, de rebuig i ràbia, de traïció, de maternitat, de solitud, de ràbia però sobretot de dolor, desesperació i venjança.
Sentiments que Sílvia Bel transmet amb la força i intensitat de les seves paraules. Amb dolor. Des del cor. Amb una gran varietat de registres interpretatius que passa de xiuxiuejar dolces paraules a colpejar-nos l’ànima amb un lament sorgit de les entranyes. Prenent de vegades la veu d’altres personatges de l’obra.
La interpretació de Silvia Bel es fusiona 100% amb la veu de Neus Borell
Parlar d’acompanyament musical no seria fer justícia a Neus Borrell ni tampoc a l’espectacle perquè la simbiosi entre lectura dramatitzada i música és total. Silvia Bel i Neus Borrell formen un tàndem indissoluble en què la veu pren diferents formes. Cantada, declamada o les dues coses alhora. La sala vibra al compàs de la música convertint el públic en una caixa de ressonància que amplifica el dolor de Medea.
Medea és un d’aquells espectacles que no es pot explicar. S’ha de viure. Una original proposta escènica que sorprèn gratament i que va molt més enllà de la suma de les parts. Malgrat l’escenari buit i la roba còmoda (un senzill xandall) Sílvia Bel i Neus Borrell ens transporten a un amfiteatre grec amb la força del text, la seva veu i un instrument amb aparença d’acordeó que no vaig saber identificar.
No puc acabar aquesta crònica sense agrair a Silvia Bel que semblava refredada l’esforç d’interpretar aquesta difícil peça demostrant com sempre la seva gran professionalitat.
- El que més m’ha agradat: l’originalitat de la proposta, diferent d’altres lectures dramatitzades. I la fusió de la interpretació de Sílvia Bel i el cant de Neus Borrell.
- El que menys m’ha agradat: res
