Al Teatre Romea hi podeu veure (i gaudir) de Memorias de Adriano, una adaptació del llibre Mémoires d’Hadrien, de Margeurite Yourcenar. Compta amb la meravellosa traducció que en va fer al castellà en Julio Cortázar i amb una adaptació molt ben feta de Brenda Escobedo, que ha fet una molt bona feina donant una nova vida al text per portar-lo a escena.
Memorias de Adriano ens presenta la història del final d’un emperador
Memorias de Adriano està sòbriament interpretat per en Lluís Homar, que es posa en la pell del vell emperador. Un home que ha governat un imperi, que ha conegut les intrigues, les traicions, les imposicions socials, la guerra, la disciplina, l’art, la cultura… i també l’amor i el dolor.
«A los 17 años, el exceso es una virtud.»
Adriano ja veu el seu final i sap com serà. I s’hi enfronta amb tranquil·litat. Ha treballat perquè Roma fos gran i poderosa i la deixa en bones mans. Marc Aureli serà el seu successor.
«…. el sueño de Platón: ver reinar sobre los hombres a un filósofo de corazón frío.»
Des d’aquest final de vida, conscient… o potser no tant, Adriano va fent un recordatori de tot el que ha viscut. Al seu voltant, cinc personatges muts li fan de comparsa, de titella, de suport… cinc personatges que no sabem si són reals o són fruit dels seus deliris d’home que ja veu la mort cara a cara.
Una posada en escena onírica
L’escenografia de José Novo, blanca com el marbre, a podria ser una habitació d’un palau, o una porxada del Fòrum, o potser un banc de la Cúria Júlia, on es reunia el senat… o un jardí… o Egipte… Una escenografia que permet les projeccions d’imatges en directe d’allò que passa en escena, convertint l’escena en un cal·lidoscopi oníric… o amb altres imatges de l’emperador. Tres pantalles de televisió també col·laboren a construir aquest trencaclosques visual.
El vestuari de Nídia Tusal, sobri, fosc, en contrast amb l’escenografia blanca del fons, converteix en els personatges gairebé en ombres que ballen amb el pensament d’Adriano.
«Saeculum Aureum»
Lluís Homar fa un Adrià magnífic
Fins i tot, en els moments més agres i decadents, dona a l’emperador una gran diginitat i elegància. El seu monòleg és ple subtileses tant en la forma de dir-lo com d’interpretar-lo.
Al seu voltant, Clara Mingueza, Álvar Nahuel, Marc Domingo, Xavi Casant i Ricard Boyle són l’obra d’Adrià. Recreen les seves paraules… però també l’abandone, l’encalcen, juguen amb ell a fet i amagar…
Els moviments són de vegades molt teatrals, però també hi ha moments on el ball predomina, amb coreografies molt elegants i descriptives i un fons musical molt ben dissenyat per Tagore González.
«… he mentido lo menos possible…»
La direcció de Beatriz Jaén fa que el ritme no caigui
Que les pauses siguin un element del muntatge. Que cada gest tingui un significat. Que la dansa s’integri en el text i s’hi fongui.
Memorias de Adriano, al Teatre Romea, és un molt bon monòleg basat en un molt bon text. Una adaptació que sap recollir l’original per convertir-lo en un altre format sense perdre’n l’essència. És un molt bon monòleg que ens permet gaudir de la interpretació de Lluís Homar. És un molt monòleg que fa que el llibre de Marguerite Yourcenar sigui viu, palpable.
Abans de tancar la crònica: en Lluís Homar va haver d’interrompre el monòleg per dir a un espectador «vols apagar el mòbil?»… De debò no podeu estar 1 hora i 40 minuts sense mirar el mòbil? Quan us demanen que apagueu els mòbils, per què no ho feu? Cal que sigueu tan mal educats amb els intèrprets i la resta del públic?
- Allò que m’ha agradat més: La interpretació de Lluís Homar i l’adaptació del text.
- Allò que m’ha agradat menys: Les lletres de cada capítol es projecten al fons, però queden tapades pels personatges o per alguns elements d’atrezzo. Potser caldria projectar-les més amunt.
Nota final: Memorias de Adriano és un muntatge magnífic, però no és per a tothom. Si us agrada el treball de Lluís Homar, aneu-hi. Si us agrada la història (i, especialment, la història de Roma), aneu-hi. Si us agraden els monòlegs en qualsevol format, aneu-hi. Però, si sou més de comèdia, de monòlegs divertits, de muntatges més lleugers… si hi aneu, veureu el magnífic treball que s’hi fa, però potser no ho gaudireu com esperàveu.
