Vint anys després de l’estrena a Temporada Alta 2005, nombroses gires pel territori i gran èxit d’audiència, Nom Solum torna revisada i actualitzada al Teatre Poliorama. L’obra es basa en el text homònim escrit per Sergi López i Jordi Picó que el 2009 es va traduir al castellà i ha fet gira també per Espanya i Amèrica Llatina.
Non Solum és una comèdia existencialista en forma de monòleg
Podem definir Nom Solum com una comèdia existencialista, en forma de monòleg, en què el polifacètic Sergi López es desdobla en múltiples personatges per preguntar-se (preguntar-nos): què fem aquí? què està passant?
Tot comença quan l’actor entra en una casa on troba una persona que creu que és el propietari. Qui ets? Què hi fas aquí? A partir d’aquest moment, com en una mena d’efecte dominó, per escena desfilen un munt de personatges. Tots iguals però a l’hora diferents: el lampista, el que treballa al cadastre, l’incondicional de l’allioli, el que se sent dona, el que es pensa que és negre … Una divertida situació que ens porta a més preguntes existencials: què ens diferencia? què ens iguala?
Tots som iguals i diferents
Perquè, de fet, el tema central de Non Solum és la identitat i la soledat. Som davant d’una multiplicitat de persones amb la mateixa aparença? O, per contra, estem sols i el que veiem són facetes d’una única persona que actua diferent segons el moment i el context? Una persona polièdrica, amb moltes cares?
Molts personatges i moltes preguntes a fer-se
La interpretació de Sergi López és de nota. Bona, clar. La seva trajectòria professional en diferents mitjans així com el reconeixement internacional l’avala. Llàstima que es prodigui poc als nostres escenaris. Podríem pensar que se sent més còmode als platós on fa poc ha estrenat la pel·lícula Sirat amb què ha rebut el premi del jurat del Festival de Canes 2025. Segons paraules de l’actor, però, el que lii agrada més és el teatre tant per l’estreta relació amb l’escriptura com també per la interacció amb el públic que no és possible al cinema ni a les sèries.
Sergi López actua en un escenari gairebé buit sense que això afecti la credibilitat dels personatges que interpreta. Amb un simple canvi, no de vestuari sinó de la disposició d’aquest, o un giri en la inflexió de la veu es transforma en una altra persona. La camisa blanca i els pantalons negres es converteixen en una jaqueta vermella que acompanya d’unes vistoses ulleres de sol per donar pas a un altre personatge. Arriba un moment en què no sabem quants personatges són dalt de l’escenari tot i que no els veiem. La versatilitat de López per crear una realitat múltiple és sorprenent.
A escena hi ha una tarima des d’on l’actor canta “L’home estàtic” de Pau Riba o una cadira des d’on observa un dels seus alter ego, com si fos un mer espectador. Sergi López pren el punt de vista del públic per veure una funció que ell mateix interpreta, amb la nostra total complicitat. Una escena molt divertida, com tota l’obra.
Gran actuació de Sergi López que es posa el públic a la butxaca
Però si bé l’actuació de Sergi López mereix un fort aplaudiment, el que destaca de Non Solum és la capacitat de l’actor de posar-se el públic a la butxaca des de l’inici de l’obra fins a final. Ens fa sentir part de l’obra. No és que desaparegui la quarta paret sinó que no existeix.
Sento dir-vos que moltes de les preguntes que planteja Non Solum no tenen resposta, si més no fàcils. Així doncs, correspon a cadascú trobar les seves. Se’ns ha girat feina!
- El que més m’ha agradat: la versatilitat de Sergi López i la seva capacitat per interpretar múltiples personatges.
- El que menys m’ha agradat: No se m’acut res.
