Deu anys després de la seva primera estrena, Lali Álvarez recupera l’obra “Ragazzo” per a inaugurar la temporada 25/26 del Teatre Eòlia.
Ragazzo torna a Barcelona deu anys després
“Ragazzo” es va estrenar el 2015 a Barcelona i va fer una gira de vuit anys per teatres de tota la península, va rebre el Premi de la Crítica al Millor Espectacle per a Joves i Actor Revelació i va tenir una acollida immillorable entre els públics d’arreu.
Ara torna al teatre i la podrem veure fins el 5 d’octubre; les que no la vau veure la primera vegada, l’heu de veure ara, no us la deixeu perdre; però, les que ja la vau gaudir, tampoc hauríeu de deixar-vos-la perdre, ja que un actor nou dona una nova vida a l’obra i Pau Bondiez està de deu.
Una obra de teatre polític i compromís social
Aquesta peça de teatre polític i compromís social explica la història de Carlo Giuliani, un jove activista assassinat a Gènova el 2001, durant la cimera del G8. Explica la història d’un noi massa jove que va morir en una manifestació que havia de ser pacífica i li posa nom a aquest noi i sentiments i li dona una personalitat i uns gustos.
Perquè la gent que mor en aquestes condicions no només és una dada en un telenotícies, on se’ns explica que Carlo Giuliani era activista i que ha mort assassinat, aquesta persona tenia una vida que valia la pena viure, i que era seva, i no van deixar-li viure-la.
Una obra que colpeja
Nosaltres hi hem anat a l’Eòlia, i hem sortit dient: “Uaaaaaau!”. Bufant d’esgotament i pensant “quanta energia, quanta ràbia…, però quina meravella com ho expliquen!”.
És d’aquestes obres en les quals al públic, al principi, sembla que li costa aplaudir perquè ho estan paint, i a poc a poc, quan l’actor es va refent, i s’eixuga la suor i les llàgrimes, i somriu, aconsegueix que nosaltres també somriem i que anem picant de mans cada cop amb més força fins a aixecar-nos de la cadira.
Surts trasbalsada psicològicament, l’obra és trepidant, no baixa el ritme i aquest Ragazzo és una bomba de rellotgeria en escena. Rius, t’emociones, pateixes, t’inquietes, plores.
Hi ha un molt bon guió, una direcció magnífica -no sé com ho fa perquè tot sigui tan natural i tan original a la vegada- i una posada en escena que m’ha encantat. Han sabut adaptar l’espai, senzill, a l’argument de l’obra, aprofitant cada racó de la sala i transformant-la en segons; una tranquil·la habitació, un Fòrum on es discuteixen alternatives a un món una cimera del G8, un carrer ple de gent, una manifestació que acaba amb agressions i morts.
- El que més m’ha agradat: com adapta la història a una sala de teatre de manera màgica.
- El que menys: les cadires del teatre (l’obra incomoda però en aquests seients es fa encara més dura).
