La Sala Atrium enceta aquesta temporada amb el monòleg Ramon de Mar Monegal. Es tracta d’un text que ens parla sobre un home que, a punt de complir 40 anys, es troba en un moment de catarsi on la vida quasi l’obliga a madurar i fer un pas endavant. Interpretat per Francesc Ferrer, aquest monòleg ens convida a fer un viatge per la vida i pels aprenentatges que fem quan les coses es posen complicades.
Ramon, un monòleg que ens porta de l’humor al plor, però sense perdre el somriure
Ens trobem a una habitació que sembla que s’hagi aturat en el temps. És l’antiga habitació d’en Ramon, un home que es veu obligat a tornar a casa després d’haver trencat amb la seva parella, després de 7 anys de relació. El motiu de la ruptura? Que ella vol ser mare, i ell no està preparat per assumir responsabilitats.
Aquest és el punt de partida de Ramon, el monòleg que es pot veure a la Sala Atrium i que ens situa a l’habitació d’un adolescent dels 90: un vell radiocasset, les parets folrades de pòsters i una bicicleta estàtica. I aquest espai es convertirà en l’escenari on en Ramon tornarà als orígens de la seva vida i es retrobarà amb la seva guitarra i els seus somnis d’infant.
L’espai segur de l’habitació es transforma en el lloc ideal per endinsar-se en ell mateix i intentar posar ordre en el caos que s’ha convertit la seva vida. Però, per molt que ell senti que és l’etern jove, el cert és que els anys han anat passant i la vida segueix el seu curs. I això, no s’ho esperava.
Un text multipremiat que reflexiona sobre la pèrdua i la necessitat de madurar
El text de Mar Monegal compta amb diferents premis com el Premi BBVA 2021 a Millor Interpretació i el
Premi de la Crítica 2019 a Millor Text. I no m’estranya. Perquè el text ens convida a reflexionar sobre la pèrdua, sobre la maduresa i sobre la necessitat de madurar i d’oblidar-nos de la sensació d’eterna joventut que tenim els dels 80. Jo inclosa.
Es tracta d’un text molt natural, on veiem a un personatge que bé podria ser qualsevol que ens trobem pel carrer de Barcelona. Un noi-home que deambula sense saber què fer, cap a on tirar i sentint que encara és massa jove per prendre’s la vida amb seriositat, encara que ja en faci 40. I aquesta falta “d’arrelament” és el que fa que en Ramon visqui en una espècie de limbe, on res és estable i on la precarietat envaeix tota la seva vida. Fins que li donen la notícia i ha de començar a fer-se càrrec i assumir que ja no és un nen.
Francesc Ferrer es menja l’escenari
I tot això ho aconsegueix un sol actor en un sol escenari. En Francesc Ferrer ens fa vibrar, riure, plorar, somiar… El veiem com a adolescent amant de la música i formant part d’Els Calimeros, però també el veiem com a etern nen que vol ser adult, però que la vida li ve una mica gran.
Patim amb el seu dolor, amb les seves pèrdues, en riem amb els seus records i les seves bajanades. Perquè aquest Ramon soc jo, ets tu i som tots els que formem part de la seva generació. Aconsegueix englobar-nos a tots i a totes amb els records dels 90 que posa sobre l’escenari i amb l’energia i la rebaldia que ens caracteritza a molts de nosaltres.
Ramon és un gust de monòleg. Una obra bonica, divertida, tendra i real que retrata a tota una generació de persones.
- El que més m’ha agradat: La naturalitat del text i de la interpretació.
- El que menys m’ha agradat: El conflicte amb la mare és massa de sobte; passem massa ràpid del riure a la seriositat, massa brusc.
