Torna Rovira VS Rodríguez a la Sala Versus Glòries. La Mercè (Lluïsa Castells), catalana, i la Sílvia (Lide Uranga), argentina, són dues dones grans que ara són parella. S’han retrobat al cap de molts anys i cadascuna porta una motxilla plena d’història al darrere… i dos fills. La Sílvia té en Guifré (Jordi Andújar) i la Lia (Núria Cuyàs), i la Sílvia també té un fill, Jorge (Julián Ponce), i una filla, Sílvia (Mayra Homar), que ve acompanyada pel seu marit, Gastón (Gabriel Beck). Les dues dones volen que llurs fills acabin sent una família amb elles… Una gran família.
«¿Sois los hijos de ella? – De sangre, ellos, de corazón, todos.»
Rovira VS Rodríguez de Nelson Valente torna a la Sala Versus Glòries
I allò que comença més o menys bé, en una trobada on tots mantenen uns alts nivells de cortesia… acaba en un discurs ple de tòpics sobre els catalans i els argentins… un discurs on hi surten tots els tòpics acumulats durant anys i anys i beneïts per tothom, sense que ningú faci cap pas per intentar esmenar-los. Els Rovira són catalans i són tot allò que els argentins pensen dels catalans. I els Rodríguez són argentins i són tot allò que els catalans pensen dels argentins. La Mercè i la Sílvia seran les espectadores d’un duel on els tòpics més enquistats seran les armes.
L’obra comença d’una forma molt pausada i va agafant un ritme trepidant de mica en mica. Això fa que, de vegades, els diàlegs es superposin i es trepitgin, de manera que ens perdem part del text… però, al capdavall, es tracta d’un sopar familiar. No són així, els sopars familiars?
Una escenografia que representa molt bé un pati andalús, amb les flors penjades i les parets blanques. Un mobiliari variat, perquè és el que surt quan hi ha molts convidats i poca cosa més. Tota l’acció passa en aquest pati.
Les interpretacions són correctes. Els argentins són tot el que esperem d’un argentí tòpic i típic. I els catalans són tot el que esperem d’un català tòpic i típic. En Nelson Valente ha escrit un text que, agafat de forma plana, no us dirà res… però si el mireu amb perspectiva, hi veureu tota la ironia i la crítica a la manca d’empatia i les poques ganes de sortir dels llocs segurs que tenim les persones.
Un final precipitat i sobtat
La direcció de Cristina Clemente i Nelson Valente comença bé, però a meitat de l’obra sembla que se’ls en va de les mans i s’accelera tant que el final ens sobta, ens cau a sobre de cop, sense que acabem d’entendre massa com hem arribat fins allà. La Mercè i la Sílvia ens mostraran el camí per trencar aquestes barreres mentals.
Rovira vs. Rodríguez, a la Sala Versus Glòries, us farà passar una molt bona estona, riureu força… però serà un riure agre, perquè us adonareu que més d’un tòpic us ha passat pel cap… i més d’un cop us han encasellat en tòpics.
- El millor de l’obra: el text, ple d’ironia, i les interpretacions de Lluïsa Castells, sempre sobrepassada per la situació, i Gabriel Beck, que recull amb molta elegància i bon humor tots els tòpics sobre els argentins, i no se’n deixa ni un.
- El pitjor de l’obra: els moments on els diàlegs són simultanis, que hi ha massa soroll, i un final massa precipitat que deixa molts temes sense lligar.
