El passat cap de setmana vam veure, al Teatre Lliure de Montjuïc, l’obra Valentina. És una fabula moderna, creada per Caroline Guiela Nguyen, la directora del Teatre Nacional d’Estrasburg.
Valentina, una obra construïda a partir de testimonis reals
Aquesta història, construïda a partir de testimonis reals, ens parla d’una nena romanesa que viatja a França amb la seva mare, greument malalta del cor, amb l’esperança que els metges del nou país puguin curar-la.
En aquest nou context, se’ns presenten situacions dramàtiques enfocades des de l’humor i la innocència, i es planteja el dilema de dir la veritat o no, quan aquesta fa mal, que podíem haver trobat ja en referents com “La vida és bella” o “Good Bye, Lenin”, totes dues tragicomèdies, també.
Barreja de màgia i elements onírics
En aquest conte, on es mesclen la màgia i els elements onírics amb la més crua realitat, ens fa reflexionar sobre les dificultats amb les quals es troben les persones migrants, en arribar a un lloc nou, on no coneixen ningú i, on sovint, no poden comunicar-se a causa de les barreres idiomàtiques.
Valentina és una peça original, amb una posada en escena bonica, delicada i molt cinematogràfica, ja que hi ha un càmera que es va movent per l’escenari i es va projectant el que passa en una pantalla. Així, veiem la cara dels protagonistes, les mirades, de ben a prop, proporcionant-nos una proximitat molt potent. És cert que aquesta presència, d’inici, resulta un pèl incòmoda a l’espectador, però de mica en mica, es va fent quasi invisible.
- El que més m’ha agradat: els elements màgics, l’aura de conte.
- El que menys: tanta mentida, al final es fa pesada i no s’entén, per què no poden dir a ningú que la mare està malalta?
