Crítica: Worms – Sala Fènix

Worms és una faula grotesca i minimalista sobre la supervivència i l’absurd de l’existència. Amb humor negre, diàlegs punyents i una gran complicitat escènica, l’obra ens parla de la fragilitat humana i de l’esforç per mantenir-se viu quan tot sembla condemnat a desaparèixer.

Worms a la Sala Fènix: Un món decrèpit sota els nostres peus

A Worms, dos personatges excèntrics, gairebé caricaturescos, emergeixen d’un espai claustrofòbic: podríem ser dins una claveguera, sota terra o dins del cap d’algú. El que és clar és que no estem en cap lloc còmode. Aquest duet de cucs humans, entre la tendresa i l’absurd, reflexiona des de la seva situació miserable sobre la vida, la mort, el somni de ser alguna cosa millor… i la por de no ser res.

Una atmosfera bruta, tendra i absurda

Amb un text que combina humor negre i una dosi justa de poesia grotesca, Worms construeix una atmosfera decadent però estranyament vital, en què la degradació física dels personatges es converteix en una metàfora de la fragilitat humana.

La Sala Fènix, amb el seu espai íntim i de proximitat, és l’escenari ideal per a una proposta com aquesta: a prop del públic, sense grans artificis escènics, confiant en la força dels actors i en la intensitat de la història. L’escenografia minimalista i orgànica de Worms reforça aquest efecte: tot està brut, humit, viu.

Un relat fragmentat sobre la supervivència

La direcció aposta per un ritme irregular, que abraça el desconcert com a eina narrativa. No hi ha un relat clàssic de principi, nus i desenllaç; a Worms tot sembla passar i desgastar-se com la mateixa existència dels seus personatges.

Worms ens fa riure i ens incomoda a parts iguals, i ens deixa amb una sensació inquietant: què vol dir ser viu, quan tot s’està podrint?

• El que més m’ha agradat: la capacitat de crear una atmosfera tan potent amb tan pocs elements.
• El que menys: que en alguns moments, l’experimentació amb el ritme fa que es perdi una mica la tensió dramàtica.