Crítica: Disset anys – El Maldà

disset anys musical

4 out of 5 stars (4 / 5)

El Maldà ens porta un musical de petit format: Disset anys. Un musical amb música en directe. Això, que sembla que no caldria ni dir-ho, ho trobo molt important: els musicals, darrerament, acostumen a treballar amb música enllaunada… i és als teatres petits, com el Maldà, on encara es pot gaudir de la música en directe, en viu. I això és una meravella.

Disset anys, un musical en català de petit format que arriba a El Maldà

Disset anys ens parla de dos amics que es retroben cinc anys més tard de deixar l’institut. Tenien 17 anys… ara en tenen 22. I la vida no els ha donat tot allò que els van dir que els donaria.

Una generació de joves que han crescut en un món connectat, amb la informació a la punta dels dits, obert… un món on els prejudicis van caient, on cadascú pot ser el que vulgui, només cal que s’ho proposi… perquè són la generació més ben preparada que hi hagut mai…perquè…

Perquè res.

L’Anna i l’Adrià es retroben en un sopar d’antics alumnes per descobrir que a tots els ha passat el mateix: van sortir de l’institut amb la promesa de què el món era per a ells… i el món tenia uns altres plans.

El musical adapta cançons d’altres musicals que els joves que ara tenen 22 anys coneixen de memòria, perquè  han crescut amb elles. High School Musical, Rent, Dear Evan Hansen… La música els sonarà a tots. La lletra és una adaptació per a aquest muntatge. Una adaptació en català, un detall que sembla sobrer… però veient el panorama dels musicals, és com una rara avis que cal aplaudir i felicitar.

L’Adria Andreu i la Bruna Artigau són els intèrprets d’un text que han escrit conjuntament amb Èric Pons, que signa la direcció de l’espectacle.

Disset anys és un musical que ens parla de què fer-se gran és prendre decisions. I no només grans decisions. És prendre decisions contínuament.

Fer-se gran és pensar què hom ha de dinar, però ha de decidir què compra, quan ho compra, quan ho cuina, quan s’ho menja… i era més fàcil quan hom arribava a casa i ja hi havia el plat a taula.

“Mama, no escoltes!”

L’Adrià i l’Anna volen tornar a tenir 17 anys... perquè, ara que han arribat als 22, s’adonen de què la vida no era tan complicada com els semblava. L’Adrià i l’Anna no ho saben encara, però estan madurant, perquè enyoren el que tenien… però no renuncien a tirar endavant.

“T’he trobat a faltar? On ens havíem fotut? Què ens ha passat, Adrià?”

Un escenari buit, només amb un tamboret i, en un racó, el piano. Tot el teatre guarnit amb globus i garlandes… i una gran pancarta commemorativa de la celebració.

Al Maldà no els cal res més per muntar un espectacle ben travat, amb bona música i bones interpretacions.


  • El millor de l’obra: el text i les cançons, en català! Text i cançons són molt descriptius i realistes.
  • El pitjor de l’obra: El so. Les veus quedaven, a estones, tapades pel piano. Potser caldria posar un micròfon als intèrprets perquè la lletra de les cançons, estupenda, no es perdi. Perquè és una llàstima.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *