Crítica: Girls Like That – Sala Versus Glòries

girls like that sala versus

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Assetjament. Bullying. La força del grup sobre l’individu. L’odi a allò que és diferent. Girls Like That, a la Versus, ens parla de tot això… i de molt més.

Girls Like That, una obra de teatre que ens parla sobre la força del grup sobre l’individu

Ens parla d’un grup de nenes que ha fet tota la escolarització junta. Un grup exclusiu en una escola exclusiva.

“Acabareu soles, junts però soles.”

Una de les nenes del Saint Helen, ara que ja són a l’institut, té una conducta “inapropiada”. Una foto massa explícita, que comença a córrer per les xarxes. Tothom la comparteix sense pudor, sense sentit de la responsabilitat… si ja és a les xarxes, no importa que jo també la comparteixi.

“Si et portes com una puta, et tractaré com una puta.”

Evan Placey ha escrit un text des del punt de vista de les noies. Aquí, els adults, són esporàdics i apareixen de forma molt llunyana. Tal com els adults a les històries de Charlie Brown… hi són, però no hi compten massa.

L’obra ens parla de l’Scarlett i l’assetjament que pateix. De les amigues de l’Scalett i les decisions que prenen, individualment o empeses pel grup, ens parla de l’entorn de l’Scarlett durant la seva vida escolar, amb algunes pinzellades que surten d’aquest entorn. I ens mostra un món salvatge, on el més fort s’acarnissa amb una presa mentre la resta del grup l’aplaudeixen.

“El problema amb noies d’aquesta mena és que la seva cagada ens afecta a totes.”

També ens parla de la dona i de la seva lluita al llarg de la història per tenir un lloc digne en el món. Una lluita contra estereotips, contra les societats tancades, patriarcals, masclistes, misògines…

“Nosaltres, les noies, ens ajudem.”

Bones interpretacions i bones veus per cantar

Interpretada i cantada per Cristina López, Aida Llop, Clara Moraleda, Marta Niell i Laura Porta. Cinc noies que tenen unes veus molt ben combinades. Unes veus molt bones. I en aquest muntatge es llueixen. No només quan canten, quan interpreten els seus textos, les veus també són harmonioses.

Cal destacar també el treball de direcció de moviment de Juan Pablo Mazorra, que aprofita de forma excel·lent l’espai escènic, fent que tots els moviments siguin una coreografia contínua… hi hagi música o no.

Les cançons són en anglès i en castellà. Sobta, perquè el text l’han traduït. No podien traduir les cançons? Fan un rap en castellà, reafirmant el tòpic de què no hi ha rap en català. Carles Solsona i Nan Vidal, que han triat les cançons, ha optat pel tòpic. Hauria estat bé que anessin una mica més enllà, i busquessin cançons en català que anessin d’acord amb el text, també en català.

“Com ha pogut passar això? Qui n’és el responsable?”

L’escenografia és molt versàtil i permet crear i recrear espais amb l’ajuda d’un bon disseny d’il·luminació. El vestuari ens porta a un tipus d’escola molt determinat… però també ens porta a escena les dones dels anys 20, 40, 60 i 80 que han hagut d’obrir-se pas en un món que les volia fer fora.

Carles Solsona i Nan Vidal dirigeixen molt bé Girls Like That. Han optat pel minimalisme per donar força a la història.

“Un món que us devorarà i us vomitarà, perquè sou vomitives, perquè sou vosaltres.”


  • El millor de l’espectacle: la interpretació, les veus, el text.
  • El pitjor de l’espectacle: si han traduït el text al català… per què no tradueixen les cançons? Per què un rap en castellà? És que no es pot fer rap en català?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *